3.2 Història externa: de l'urbs a l'orbe
Durant l’època republicana, el domini de Roma s’estén progressivament
des de les riberes del Tíber fins a abastar el conjunt de pobles riberencs
del Mediterrani. Va ser un procés llarg i complex, dirigit
pel Senat i executat per les seves legions i els seus magistrats.
Es fa la conquesta del centre d’Itàlia, en una lluita, de vegades esglaonada,
de vegades simultània, amb canvis d’aliances freqüents, contra els
pobles de la zona: els mateixos llatins, els etruscs, els eqües de la zona
muntanyenca de l’interior, els volscs, que vivien al sud del Laci.
Segona meitat del segle IV i primera meitat del segle III a
Els romans conquereixen el sud d’Itàlia.
Segona meitat del segle III aC
Es produeixen els enfrontaments amb els cartaginesos, anomenats guerres
púniques:
• La Primera Guerra Púnica 264-241 aC es va acabar amb l’expulsió dels
cartaginesos de Sicília, que esdevingué la primera província de l’Imperi
romà.
• La Segona Guerra Púnica 219-202 aC es va desencadenar quan els
cartaginesos van atacar Sagunt, ciutat aliada dels romans.
Primera meitat del segle II aC
Es produeixen els fets següents:
• Conquesta de l’interior i de l’oest de la península Ibèrica, després de
vèncer la duríssima resistència dels lusitans, entre els quals va destacar
el cabdill Viriat, i dels celtibers, que van lluitar a mort a la ciutat de
Numància. La península va ser dividida en dues províncies: la Hispània
Ulterior i la Hispània Citerior.
• Conquesta de Grècia, després de derrotar en una guerra llarga i acarnissada
el regne que exercia l’hegemonia al país, Macedònia, la pàtria d’Alexandre
el Gran.
• Destrucció de la ciutat de Cartago i conversió del territori en la província romana d’Àfrica.
• L’anomenada Àsia Menor, zona costanera de l’actual Turquia, es converteix
en la província d’Àsia.
Segle I aC
Destaquen dos fets:
• Orient: Roma estén el seu Imperi fins al mar Negre, Síria i les illes de
Xipre i Creta.
• Occident: a mitjan segle 60-51 aC, Juli Cèsar conquereix les Gàl·lies
Història de Roma 185
IMPERI
L’ Imperi també va durar cinc segles, es divideix tradicionalment en dos períodes:
Alt Imperi, fins a les acaballes del segle III dC, i Baix Imperi, fins a l’any
476. Hi ha grans diferències entre un i altre període, tant pel que fa a la història
interna com a la història externa
Història interna: règims
polítics
L’Alt Imperi: Principat
Amb Octavi August s’inicia un sistema polític que és conegut amb el nom
de Principat, perquè l’emperador tenia el títol oficial de princeps. En teoria,
el règim republicà continuava vigent, però, a la pràctica, el princeps
dominava totes les institucions de l’Estat, és a dir, magistratures, Senat i
comicis. De fet, era un retorn al poder monàrquic.
August va aconseguir aquest poder absolut gràcies al suport de l’exèrcit
amb el qual va derrotar Marc Antoni l’any 31 aC en la batalla d’Àccium.
A partir d’aquell moment va anar acumulant honors: princeps Senatus,
augustus, pater patriae, i els poders bàsics: potestat tribunícia i imperi
proconsular vitalicis, control dels costums, pontificat màxim, i poder
legislatiu.
Els successors d’August en el càrrec rebien tots aquests honors i poders
un cop eren acceptats per l’exèrcit, veritable àrbitre de la situació, en una
cerimònia protocol·lària del Senat. Com que la successió no estava reglamentada
ni el poder era legalment hereditari, l’exèrcit, sobretot les
cohorts pretorianes acantonades a Roma, escollia el futur emperador,
unes vegades d’entre els membres de la família imperial, altres vegades
entre els generals més prestigiosos o més generosos.
Les antigues institucions republicanes van quedar totalment desvirtuades.
Les magistratures es van convertir en una mena de títols nobiliaris i
els comicis van desaparèixer. El Senat va retenir part del seu antic poder i
passà a ser l’òrgan legislatiu, sempre sota l’autoritat de l’emperador.
En aquest període es van crear nous càrrecs públics, com els prefectes,
encarregats de l’administració de la capital de l’Imperi; els procuradors,
funcionaris al servei directe de l’emperador, a Roma i a les províncies, i
els caps de la cancelleria, encarregats dels diferents (ministeris): justícia,
administració de les províncies, reclamacions, afers estrangers, etc .
El Baix Imperi: Dominat
Per tal de posar ordre en el caos polític, social, econòmic i militar en què havia
caigut l’Imperi des de mitjan segle III, Dioclecià procedí a fer una reestructuració
radical del sistema imperial: li va donar un caràcter obertament
monàrquic, absolutista, a l’estil oriental; l’emperador era considerat com un
déu, amo i senyor (dominus) de l’Imperi i de la vida i la hisenda dels seus súbdits.
Dioclecià va dividir l’Imperi en dues parts: ell es va encarregar de la part
oriental, amb la capital a Nicomèdia, i nomenà Maximià per a l’occidental,
amb la capital a Milà, tots dos amb el títol d’august. Cadascun d’ells va
nomenar un viceemperador amb el títol de Cèsar, destinat a succeir-los.
Aquest sistema de quatre governants s’anomena tetrarquia.
La tetrarquia no va sobreviure al seu creador. Els dos augusts van abdicar
l’any 304 i de seguida van esclatar els conflictes, fins que Constantí va tornar
a unificar l’Imperi i va situar-ne la capital a Constantinoble. Però, fidel
a la nova concepció dinàstica del poder, en el seu testament va repartir-lo
entre els seus fills.
Les unificacions i les particions es van repetir al llarg del segle IV fins que
l’emperador Teodosi va dividir l’Imperi entre els seus dos fills, i va quedar
així definitivament.
Història externa: de l’apogeu a la crisi
• Segle I aC. August va incorporar a l’Imperi el riquíssim regne d’Egipte i
culminà la conquesta d’Hispània després de vèncer els càntabres i els
asturs (19 aC). Va dividir la Península en tres províncies: Bètica, Lusitània
i Tarraconense.
• Segle I dC. Es fixa el limes (frontera) de l’Imperi en els rius Danubi-Rin
i s’amplia amb els territoris de Mauritània, al sud, i Anglaterra, al nord.
• Segle II dC. S’amplia l’Imperi per Orient per Aràbia, Armènia, Mesopotàmia,
i a Europa l’emperador Trajà conquereix la Dàcia, territori de
l’actual Romania. El seu successor, Adrià, també un hispà, fixa i fortifica
les fronteres de l’Imperi, que assoleix en aquesta època el seu moment
de màxima expansió i esplendor.
• Segle III dC. La pressió dels diferents pobles bàrbars sobre les zones
frontereres de l’Imperi es fa cada cop més difícil de contrarestar, tant els
parts a l’Orient com els germànics a Europa. Es comencen a produir
incursions cap a l’interior, que arriben fins a zones d’Itàlia i Hispània.
Gots, alans, francs i altres pobles bàrbars van prenent posicions ja dins
de les fronteres.
• Segle IV dC. Tots aquests pobles van ocupant zones cada vegada més
extenses. Per l’est d’Europa arriben els visigots, empesos, al seu torn,
pels huns; a l’Orient són els perses. Els emperadors romans mantenen
el control sobre l’Imperi amb penes i treballs, gràcies a un exèrcit format,
la major part, per tropes bàrbares i comandat per generals bàrbars.
• Segle V dC. A començaments de segle hi ha una entrada massiva de
pobles per la frontera nord que s’afegeixen
als que ja s’hi havien instal·lat. Comencen a disputar-se entre ells
l’ocupació de les diferents zones de l’Imperi.
