ANFITEATRE

ANFITEATRE

Un amfiteatre és una gran edificació descoberta de l'arquitectura romana clàssica.
A l'amfiteatre se solien representar lluites entre gladiados; lluites entre feres o la seva cacera  i la mort de les persones que les autoritats havien condemnat a la pena capital.

El primer amfiteatre es va construir l'any 59 aC per ordre del màxim pontífex romà i cap d'obres públiques.

 Els primers amfiteatres foren fets de fusta; posteriorment es van construir amb pedra. El primer que es va construir parcialment amb pedra va ser el d'August, l'any 30 aC, abans que arribés a ser el primer emperador de Roma. L'amfiteatre d'August va continuar essent l'únic que no estava construït totalment de fusta a la ciutat de Roma, fins que Vespasià va començar a construir el Colosseu  que va ser el més gran i complet dels amfiteatres romans.

La diosa Atenea

1. Nacimiento y atributos.
2. La disputa por el atica con Poseidon.
3. Ilustraciones:Partenon repr.pinturas estatuas.

1-En el panteón olímpico de Atenea aparece atenea como la hija favorita de zeus,es la hija de zeus y Metis ,tambien se dice que zeus queria que quedase encerrada en el vientre de su madre pero fue demasiado tarde.

Tambien se dice que atenea es hija de Palas o Palante un gigante a quien ,tambien fue considerado que es hija de Poseidon y la ninfa Trionis,se cuenta que una vaz Atenea se enfado con su padre y se fue con Zeus quien la hizo su propia hija.

Atenea era un intermedio de masculino y femenino una divinidad virgen ,llena de amor y pasión

que rechaza el matrimonio,nunca tuvo amante.

2-Cecrope era mitad hombre mitad serpiente,fue el primer rei de Ática,se dice que Posidon llego alli primero, y hizo brotar el mar,depues llego Atenea y plantó un olivo por eso los dioses se enfadaron porque todos querian el país,Zeus los separo y decido que Atenea era la que tenia que quedarse el pais,ya que fuela primera en plantar el olivo.

3-

BARCINO ROMANA

Història de la ciutat romana de Barcino .

Els romans van arribar al territori català en el 218 aC, quan un exèrcit comandat per Cneu Corneli Escripió, que actuava com a llegat del seu germà Publi, desembarcà a Empúries amb la finalitat de convertir-la en una base de suport militar a la llarga lluita de Roma sostenia amb els cartaginesos pel domini de Mediterrani. Al segle III i II aC, aquest procés colonitzador va anar avançant per una àmplia zona del territori.
Amb el pas del temps i les conquestes,quelles poblacions van romonitzades del tot i elsantics assentaments ibers van esdevenir cuitats consolidadament romanes.

Una part significativa de l'antiga Bàrcino és visible al subsòl arqueològic del Museu d'Història de Barcelona, on també es conserven testimonis dels seus monuments i de la vida quotidiana dels seus habitants

Barcino va ser una ciutat que tenia una estructura romana,una ciutat petita ja que va assolir nomes 2000 habitants.

El forum de barcino ers de planta rectangular,  amb dues columnes in antis i onze columnes.

El gobern de la ciutat seguia las formes del imperi hi havia moltes colonies i l`area rural es trobanva envoltada de territoris,les classes socials es diviven entre els ciutadans que eren nascuts alla i els que no eres nascuts alla o eres esclaus sense cap mena de dret.

Tenien una assamblea que tractaba el poder de la ciutat,la curia es renovaba cada cinc anys.

MAGISTRATURAS

Les magistratures

Les magistratures es repartien el poder executiu, civil i militar, i l’administració
de la ciutat de Roma, de primer, i de l’Imperi, després. Es distingeixen
dues menes de magistratures: les ordinàries, que eren operatives en
temps de normalitat, i les extraordinàries, que es constituïen en estats d’excepció.
Entre les ordinàries n’hi havia quatre, amb poder executiu, que s’encarregaven
de les tasques de govern. Aquestes magistratures constituïen
el cursus honorum .
 Eren, de major a menor, les següents:

• Els cònsols. Eren dos i d’ells depenia la prefectura de la ciutat estat.
Eren l’autoritat suprema civil i militar: presidien el Senat i l’assemblea,
dirigien l’exèrcit i manaven sobre la resta de magistrats.
• Els pretors. Fins al final de la República també van ser dos. Eren els
responsables de l’administració de la justícia: un, el praetor urbanus, s’ocupava
dels litigis entre ciutadans romans; l’altre, el praetor peregrinus,
s’ocupava dels litigis en què intervenien forasters.
• Els edils. Eren quatre: dos patricis (curules) i dos plebeus. S’encarregaven
de l’administració de la ciutat, com els actuals regidors: obres
públiques, festes, aprovisionament, seguretat ciutadana, etc.
• Els qüestors. Passaren de ser dos al principi a ser quatre en temps de
Cèsar. Eren els encarregats de l’administració dels fons públics i del
control de les despeses civils i militars, tant a Roma com a les altres províncies.
Aquestes quatre magistratures tenien un conjunt de característiques
comunes:
• Anualitat. La durada dels càrrecs era d’un any, i no admetien pròrroga;
de tal manera que hi havia eleccions cada any.
• Col·legialitat. Cada magistratura, tal com s’ha vist, era exercida per
dos o més col·legues, amb la mateixa autoritat i dret a vetar-se mútuament.
• Els tribuns de la plebs. Eren deu. Defensaven la plebs contra els abusos
dels altres magistrats, quasi sempre patricis, sobre els quals tenien
dret de vet. Convocaven i presidien el concili de la plebs, després
Comicis tributs. Es consideraven sagrats (intocables).
Les magistratures extraordinàries només eren escollides en situacions de
perill excepcional per a la supervivència de la ciutat. Eren dues: el dictator,
magistrat amb plens poders, sense col·lega, elegit entre els excònsols per un
període màxim de sis mesos, i el seu lloctinent, el mestre de la cavalleria.

El Senat
Aquesta institució, la fundació de la qual s’atribuïa a Ròmul, fou sempre
el veritable centre del poder polític en l’època de la República, tant
per l’autoritat i el poder personal dels seus components, la pertinença
dels quals a l’ordre senatorial era vitalícia, com per la importància en
les seves funcions en la política exterior i interior:
• Política exterior: decisions sobre declaracions de guerra i signatures
de pau, assignació de governs de les províncies, i de
comandaments militars, etc.
• Política interior: ratificació de les lleis fins al segle III aC, direcció
i control de l’actuació dels magistrats, administració de la
hisenda pública, etc. Els seus dictàmens, anomenat senatus consulta,
tenien força de llei.

Els comicis
En el cas de la República romana s’ha de parlar de comicis o assemblees
en plural, perquè, a més dels Comicis curiats, hereus de l’època
monàrquica i reduïts a funcions protocol·làries, hi havia dues
menes més de comicis: els Comicis centuriats i els Comicis tributs.
Tots dos eren diferents quant a les funcions, el sistema de votació i,
fins i tot, el lloc de reunió, tot i que els participants eren els mateixos,
és a dir, els ciutadans romans.

AQUAE

El tractament de l’aigua va ser una qüestió cabdal per a la vida en les ciutats romanes. Expliqueu, en quinze línies com a mínim (unes cent cinquanta paraules), les diverses maneres que els romans tenien per a assegurar el subministrament d’aigua a una ciutat i referiu-vos explícitament als aqüeductes (definició, motius de la seva construcció, descripció, nom i funció de les parts de què consten, requisits tècnics per a un bon funcionament, etc.). Igualment, digueu com asseguraven l’evacuació de les aigües residuals de les ciutats. Esmenteu com a mínim tres ciutats de Catalunya o de la península Ibèrica que conservin restes d’un aqüeducte.

Roma fue indudablemente una civilización del agua.Es cierto que en las ciudades griegas se construyeron sisteikmas de túneles, galerías o cisternas. Fueron uno de los máximos ejemplos de las grandes obras públicas, que los romanos consideraron siempre prioritarias.

No todas las ciudades romanas disponían de acueductos,
Los acueductos se crearon para atender todas estas necesidades. Cuando se menciona la palabra acueducto pensamos de inmediato en las impresionantes construcciones de Segovia, Mérida o Tarragona, por limitarnos a España. Pero las arquerías monumentales eran sólo una parte del sistema de abastecimiento hidráulico, cuyo objetivo era traer el agua desde fuentes y manantiales que podían hallarse a más de 50 kilómetros de distancia.Sin embargo, en su mayor parte la conducción de agua se hacía por canales subterráneos o a ras de suelo.

Abastecer a la Urbe

Roma llegó a tener doce acueductos, el más antiguo de los cuales era el Aqua Appia cuya construcción fue debida a Apio Claudio el Ciego y se inauguró en el año 312 a.C. con un recorrido de más de 1,6 kilómetros. Se calcula que Roma llegó a disponer de un millón de metros cúbicos de agua al día para cubrir las necesidades de una población en constante aumento y para alimentar las once grandes termas, los aproximadamente 900 baños públicos y las casi 1.400 fuentes monumentales y piscinas privadas.

Para la gestión de las aguas residuales, las ciudades contaban con una completa red de alcantarillado.
La construcción de un acueducto, desde su captación hasta su punto de distribución final, era una empresa costosísima y una de las obligaciones que tenían que afrontar las ciudades, que se enorgullecían de ello. Por lo que sabemos, la financiación de estas obras era a la vez pública y privada. En ocasiones, los acueductos eran sufragados por grandes personajes y por lo general las obras se llevaban a cabo durante el ejercicio de sus funciones políticas. 

Una empresa titánica

Hay pocos testimonios directos del proceso de construcción de un acueducto. Un nutrido grupo de trabajadores especializados o aquarii,  palabra que podríamos traducir como fontaneros, se encargaba del buen funcionamiento y limpieza de los acueductos. Estos técnicos estaban al frente de un servicio de reparaciones y limpiaban sistemáticamente los canales para evitar las obstrucciones y el empeoramiento de la calidad del agua; para ello, el canal por el que circulaba el agua estaba siempre cubierto y se instalaban regularmente albercas llamadas piscinae limariae para decantar las impurezas.

Acueducto Merida 

Acueducto Tarragona

Acueducto Segovia