EL CALENDARI ROMÀ

Cronologia

Els romans van utilitzar diferents sistemes:
• Fixar-lo a partir del començament de l’era romana, que tenia com a any 1 el de la
fundació de la ciutat. Per a ells, per tant, l’any del naixement de Crist (l’any 1 de
l’era cristiana) fou el 753 a.u.c.

• A partir del començament de l’època de la República, amb la instauració del consolat,
 el sistema més utilitzat era indicar la data mitjançant els noms dels cònsols d’aquell any.

• El sistema menys freqüent era el que podríem anomenar era republicana, que
prenia com a any 1 el de l’expulsió dels reis, any 509 aC (post reges exactos).
Per tant, l’any del consolat de Ciceró i de la conjuració de Catilina, l’any 63 aC, es
podria indicar de les tres maneres següents:

DCXC ab urbe condita.
Any 690 de la fundació de Roma.
M. Tulio, C. Antonio consulibus.
Any en què van ser cònsols Marc Tul·li i Gai Antoni.
CDXLVI post reges exactos.
Any 446 de l’era republicana, és a dir, després de l’expulsió dels reis.

El calendari primitiu

El calendari primitiu tenia les característiques següents:
• Pel que sembla, era de base lunar; el començament dels mesos coincidia amb l’aparició
de la lluna nova i la seva duració era la del cicle lunar: 28-29 dies.
• Tal com es dedueix dels noms primitius dels mesos, formats a partir dels adjectius
numerals, els romans només comptaven 10 mesos.

L’any

El calendari va ser reformat i modernitzat a partir de l’època etrusca (segles VII-VI
aC), tot i que els historiadors romans atribuïen aquesta reforma, que va ser vigent
fins a la fi de l’època de la República, al llegendari rei Numa. L’any es va
dividir en dotze mesos a còpia d’afegir els de gener i febrer entre desembre i març.

Alguns mesos van continuar tenint una duració ajustada a l’antic sistema lunar, és a
dir, de 29 dies: gener, abril, juny, agost, setembre, novembre i desembre. El febrer
tenia 28 dies i la resta, 31. Era un any, per tant, de 355 dies. E
Els mesos

Els sis primers mesos s’anomenaven amb un nom derivat de la divinitat o culte a
què estaven consagrats:
• Januarius (gener), pel nom del déu llatí Janus, invocat en els inicis de totes les
activitats. També estava dedicat a ell el primer dia de cada mes.
• Februarius (febrer), divinitat que personificava la purificació pública a què
Roma se sotmetia des dels temps primitiusm en la transició de l’any
• Martius (març), per Mart, que era el protector per excel·lència del romà, com a
agricultor i com a soldat: totes dues activitats tenien el seu començament en
aquesta època de l’any
• Aprilis (abril): nom d’interpretació dubtosa; probablement deriva del nom etrusc
de la deessa grega Afrodita (Apru). Com a mes primaveral per excel·lència, estava
consagrat a la deessa Venus
• Maius (maig): en honor, sembla, de la deessa Maia, mare de Mercuri. Els romans
l’anomenaven Bona Dea i la seva festa se celebrava aquest mes.
• Junius (juny), perquè estava consagrat a Juno, esposa de Júpiter i protectora de
les dones.
La resta de mesos conservaven el nom primitiu, derivat de l’ordre en què estaven:
quintilis, sextilis, september, october, november, december.


Els dies

Dias fasti i nefasti

En el calendari es fixaven els dies que, per motius religiosos, eren no hàbils per reunir
el poble en assemblea o per celebrar judicis. Aquests dies eren els nefasti (n);
eren gairebé la tercera part de l’any durant la República, i en l’època de l’Imperi van
arribar a ser la meitat dels dies de l’any. La resta dels dies eren anomenats fasti (f) o
hàbils.

Dies festius
Cada vuit dies n’hi havia un de descans (nundinae); era el dia de mercat, aprofitat
també per resoldre qüestions oficials, anar a les termes, visitar els
amics i els parents, etc. També hi havia els dies de les grans festes religioses (feriae) i
els dels ludi o jocs civicoreligiosos, que van augmentar força durant l’època imperial.

La setmana
A mitjan l’època de l’Imperi (segle II) es va establir la setmana de set dies (septimana);
es consagrava cada dia a un astre: dilluns, Lunae dies; dimarts, Martis dies;
dimecres, Mercurii dies; dijous, Iovis (de Júpiter) dies; divendres, Veneris dies; dissabte,
Saturni dies; diumenge, Solis dies.
A partir del segle IV, després de la implantació del cristianisme com a religió oficial,
van ser substituïts els noms dels dos darrers dies pels de sabbatum (de sàbat, festa
dels jueus) i dies dominica (dia del Senyor).

La data
Els romans tenien un sistema molt complicat de datar els dies del mes, heretat del calendari
lunar primitiu; no els numeraven de l’1 al 31, cada mes hi havia tres dies clau:
• El dia de començament, anomenat kalendae (d’aquí ve calendari), que devia
coincidir en principi amb la lluna nova.
• El que es corresponia amb la lluna plena, anomenat idus, i que era una data
mòbil: uns mesos coincidia amb el nostre dia 15 i d’altres, amb el 13.
• El tercer era una data intermèdia, vuit dies abans de les idus , i s’anomenava
nonae.
Els romans dataven la resta dels dies en relació amb aquestes tres dates clau:
• En la primera meitat del mes, des de les kalendae fins a les nonae eren els dies
sextus, quintus, cuartus, etc., ante nonas.
• Els vuit dies des de les nonae fins a les idus es restaven a partir del de les idus.
• En la segona meitat es datava a còpia de restar de les kalendae del mes següent.
• En aquestes restes s’incloïa el dia de la data clau; per això l’antevigília d’una data
clau era «el tercer dia abans de»

Les hores del dia i la nit

El sistema romà s’ajustava totalment a l’horari solar. El període amb llum  estava

dividit en dotze hores; com que el període de llum augmentava a mesura que els 

dies s’atansaven al solstici d’estiu i disminuïen a partir de llavors, la duració de

les hores també augmentava i disminuïa.

També feien servir rellotges d’aigua (horologium ex aqua o clepsydra).

Les hores s’anomenaven amb el numeral ordinal corresponent: hora prima era

l’hora de l’alba (oscil·lava entre les cinc i les vuit actuals); hora sexta (origen dels

mots sesta, en català, i siesta, en castellà) era la del migdia; la duodecima, anomenada

també suprema, era la de la posta del sol. El període anterior al migdia s’anomenava

ante meridiem (a.m.) i el posterior de meridie (d.m.).

La nit no es dividia en hores sinó en quatre períodes iguals, la durada dels quals lògicament

també variava segons les estacions, anomenats vigiliae (prima, secunda, etc..

Activitats diàries

El romà es llevava i se n’anava a dormir amb el sol. L’activitat laboral acabava al migdia.
Els romans feien tres àpats al dia: l’esmorzar (ientaculum),
un menjar lleuger (prandium) al migdia i un
menjar principal (cena) a la tarda, a l’hora decima,
entre les dues i les quatre.
Entre el prandium i la cena hi havia el temps reservat
per a les activitats domèstiques, la migdiada, l’exercici
físic, la visita a les termes, etc.
Tot el que hem explicat era aplicable, naturalment,
al ciutadà mitjà, habitant de Roma i de qualsevol de
les grans ciutats de l’Imperi.