ANFITEATRE

ANFITEATRE

Un amfiteatre és una gran edificació descoberta de l'arquitectura romana clàssica.
A l'amfiteatre se solien representar lluites entre gladiados; lluites entre feres o la seva cacera  i la mort de les persones que les autoritats havien condemnat a la pena capital.

El primer amfiteatre es va construir l'any 59 aC per ordre del màxim pontífex romà i cap d'obres públiques.

 Els primers amfiteatres foren fets de fusta; posteriorment es van construir amb pedra. El primer que es va construir parcialment amb pedra va ser el d'August, l'any 30 aC, abans que arribés a ser el primer emperador de Roma. L'amfiteatre d'August va continuar essent l'únic que no estava construït totalment de fusta a la ciutat de Roma, fins que Vespasià va començar a construir el Colosseu  que va ser el més gran i complet dels amfiteatres romans.

La diosa Atenea

1. Nacimiento y atributos.
2. La disputa por el atica con Poseidon.
3. Ilustraciones:Partenon repr.pinturas estatuas.

1-En el panteón olímpico de Atenea aparece atenea como la hija favorita de zeus,es la hija de zeus y Metis ,tambien se dice que zeus queria que quedase encerrada en el vientre de su madre pero fue demasiado tarde.

Tambien se dice que atenea es hija de Palas o Palante un gigante a quien ,tambien fue considerado que es hija de Poseidon y la ninfa Trionis,se cuenta que una vaz Atenea se enfado con su padre y se fue con Zeus quien la hizo su propia hija.

Atenea era un intermedio de masculino y femenino una divinidad virgen ,llena de amor y pasión

que rechaza el matrimonio,nunca tuvo amante.

2-Cecrope era mitad hombre mitad serpiente,fue el primer rei de Ática,se dice que Posidon llego alli primero, y hizo brotar el mar,depues llego Atenea y plantó un olivo por eso los dioses se enfadaron porque todos querian el país,Zeus los separo y decido que Atenea era la que tenia que quedarse el pais,ya que fuela primera en plantar el olivo.

3-

BARCINO ROMANA

Història de la ciutat romana de Barcino .

Els romans van arribar al territori català en el 218 aC, quan un exèrcit comandat per Cneu Corneli Escripió, que actuava com a llegat del seu germà Publi, desembarcà a Empúries amb la finalitat de convertir-la en una base de suport militar a la llarga lluita de Roma sostenia amb els cartaginesos pel domini de Mediterrani. Al segle III i II aC, aquest procés colonitzador va anar avançant per una àmplia zona del territori.
Amb el pas del temps i les conquestes,quelles poblacions van romonitzades del tot i elsantics assentaments ibers van esdevenir cuitats consolidadament romanes.

Una part significativa de l'antiga Bàrcino és visible al subsòl arqueològic del Museu d'Història de Barcelona, on també es conserven testimonis dels seus monuments i de la vida quotidiana dels seus habitants

Barcino va ser una ciutat que tenia una estructura romana,una ciutat petita ja que va assolir nomes 2000 habitants.

El forum de barcino ers de planta rectangular,  amb dues columnes in antis i onze columnes.

El gobern de la ciutat seguia las formes del imperi hi havia moltes colonies i l`area rural es trobanva envoltada de territoris,les classes socials es diviven entre els ciutadans que eren nascuts alla i els que no eres nascuts alla o eres esclaus sense cap mena de dret.

Tenien una assamblea que tractaba el poder de la ciutat,la curia es renovaba cada cinc anys.

MAGISTRATURAS

Les magistratures

Les magistratures es repartien el poder executiu, civil i militar, i l’administració
de la ciutat de Roma, de primer, i de l’Imperi, després. Es distingeixen
dues menes de magistratures: les ordinàries, que eren operatives en
temps de normalitat, i les extraordinàries, que es constituïen en estats d’excepció.
Entre les ordinàries n’hi havia quatre, amb poder executiu, que s’encarregaven
de les tasques de govern. Aquestes magistratures constituïen
el cursus honorum .
 Eren, de major a menor, les següents:

• Els cònsols. Eren dos i d’ells depenia la prefectura de la ciutat estat.
Eren l’autoritat suprema civil i militar: presidien el Senat i l’assemblea,
dirigien l’exèrcit i manaven sobre la resta de magistrats.
• Els pretors. Fins al final de la República també van ser dos. Eren els
responsables de l’administració de la justícia: un, el praetor urbanus, s’ocupava
dels litigis entre ciutadans romans; l’altre, el praetor peregrinus,
s’ocupava dels litigis en què intervenien forasters.
• Els edils. Eren quatre: dos patricis (curules) i dos plebeus. S’encarregaven
de l’administració de la ciutat, com els actuals regidors: obres
públiques, festes, aprovisionament, seguretat ciutadana, etc.
• Els qüestors. Passaren de ser dos al principi a ser quatre en temps de
Cèsar. Eren els encarregats de l’administració dels fons públics i del
control de les despeses civils i militars, tant a Roma com a les altres províncies.
Aquestes quatre magistratures tenien un conjunt de característiques
comunes:
• Anualitat. La durada dels càrrecs era d’un any, i no admetien pròrroga;
de tal manera que hi havia eleccions cada any.
• Col·legialitat. Cada magistratura, tal com s’ha vist, era exercida per
dos o més col·legues, amb la mateixa autoritat i dret a vetar-se mútuament.
• Els tribuns de la plebs. Eren deu. Defensaven la plebs contra els abusos
dels altres magistrats, quasi sempre patricis, sobre els quals tenien
dret de vet. Convocaven i presidien el concili de la plebs, després
Comicis tributs. Es consideraven sagrats (intocables).
Les magistratures extraordinàries només eren escollides en situacions de
perill excepcional per a la supervivència de la ciutat. Eren dues: el dictator,
magistrat amb plens poders, sense col·lega, elegit entre els excònsols per un
període màxim de sis mesos, i el seu lloctinent, el mestre de la cavalleria.

El Senat
Aquesta institució, la fundació de la qual s’atribuïa a Ròmul, fou sempre
el veritable centre del poder polític en l’època de la República, tant
per l’autoritat i el poder personal dels seus components, la pertinença
dels quals a l’ordre senatorial era vitalícia, com per la importància en
les seves funcions en la política exterior i interior:
• Política exterior: decisions sobre declaracions de guerra i signatures
de pau, assignació de governs de les províncies, i de
comandaments militars, etc.
• Política interior: ratificació de les lleis fins al segle III aC, direcció
i control de l’actuació dels magistrats, administració de la
hisenda pública, etc. Els seus dictàmens, anomenat senatus consulta,
tenien força de llei.

Els comicis
En el cas de la República romana s’ha de parlar de comicis o assemblees
en plural, perquè, a més dels Comicis curiats, hereus de l’època
monàrquica i reduïts a funcions protocol·làries, hi havia dues
menes més de comicis: els Comicis centuriats i els Comicis tributs.
Tots dos eren diferents quant a les funcions, el sistema de votació i,
fins i tot, el lloc de reunió, tot i que els participants eren els mateixos,
és a dir, els ciutadans romans.

AQUAE

El tractament de l’aigua va ser una qüestió cabdal per a la vida en les ciutats romanes. Expliqueu, en quinze línies com a mínim (unes cent cinquanta paraules), les diverses maneres que els romans tenien per a assegurar el subministrament d’aigua a una ciutat i referiu-vos explícitament als aqüeductes (definició, motius de la seva construcció, descripció, nom i funció de les parts de què consten, requisits tècnics per a un bon funcionament, etc.). Igualment, digueu com asseguraven l’evacuació de les aigües residuals de les ciutats. Esmenteu com a mínim tres ciutats de Catalunya o de la península Ibèrica que conservin restes d’un aqüeducte.

Roma fue indudablemente una civilización del agua.Es cierto que en las ciudades griegas se construyeron sisteikmas de túneles, galerías o cisternas. Fueron uno de los máximos ejemplos de las grandes obras públicas, que los romanos consideraron siempre prioritarias.

No todas las ciudades romanas disponían de acueductos,
Los acueductos se crearon para atender todas estas necesidades. Cuando se menciona la palabra acueducto pensamos de inmediato en las impresionantes construcciones de Segovia, Mérida o Tarragona, por limitarnos a España. Pero las arquerías monumentales eran sólo una parte del sistema de abastecimiento hidráulico, cuyo objetivo era traer el agua desde fuentes y manantiales que podían hallarse a más de 50 kilómetros de distancia.Sin embargo, en su mayor parte la conducción de agua se hacía por canales subterráneos o a ras de suelo.

Abastecer a la Urbe

Roma llegó a tener doce acueductos, el más antiguo de los cuales era el Aqua Appia cuya construcción fue debida a Apio Claudio el Ciego y se inauguró en el año 312 a.C. con un recorrido de más de 1,6 kilómetros. Se calcula que Roma llegó a disponer de un millón de metros cúbicos de agua al día para cubrir las necesidades de una población en constante aumento y para alimentar las once grandes termas, los aproximadamente 900 baños públicos y las casi 1.400 fuentes monumentales y piscinas privadas.

Para la gestión de las aguas residuales, las ciudades contaban con una completa red de alcantarillado.
La construcción de un acueducto, desde su captación hasta su punto de distribución final, era una empresa costosísima y una de las obligaciones que tenían que afrontar las ciudades, que se enorgullecían de ello. Por lo que sabemos, la financiación de estas obras era a la vez pública y privada. En ocasiones, los acueductos eran sufragados por grandes personajes y por lo general las obras se llevaban a cabo durante el ejercicio de sus funciones políticas. 

Una empresa titánica

Hay pocos testimonios directos del proceso de construcción de un acueducto. Un nutrido grupo de trabajadores especializados o aquarii,  palabra que podríamos traducir como fontaneros, se encargaba del buen funcionamiento y limpieza de los acueductos. Estos técnicos estaban al frente de un servicio de reparaciones y limpiaban sistemáticamente los canales para evitar las obstrucciones y el empeoramiento de la calidad del agua; para ello, el canal por el que circulaba el agua estaba siempre cubierto y se instalaban regularmente albercas llamadas piscinae limariae para decantar las impurezas.

Acueducto Merida 

Acueducto Tarragona

Acueducto Segovia

guerras medicas

LAS GUERRAS MÉDICAS  Las guerras greco-persas, persas o Guerras Médicas tuvieron lugar, principalmente, entre 492 y 449 a. C. La victoria militar impidió que el conjunto de la Hélade oriental se convirtiese en una satrapía del Gran Rey y continuase su propia evolución histórica.

Los primeros grandes monarcas persas, que hegemonizaron a los medos, Ciro el Grande y Cambises, extendieron sus dominios, antes del 522, desde el Indo hasta el Nilo y las costas asiáticas del Egeo. Tras la derrota de Creso de Lidia, su reino y su vasta área de influencia anatólica, incluidas las costas pobladas por griegos, cayeron en manos persas y fueron adscritas al sátrapa de Sardes, antigua capital de Lidia.

Por causas varias que no se conocen con toda precisión, las ciudades grecoasiáticas se alzaron, pero fueron derrotadas y castigadas: Mileto, la principal, fue incendiada. Los rebeldes fueron ayudados, aunque en escasa medida, por algunos griegos europeos, como atenienses y eretrios. Darío quiso castigar la intromisión y preparó una gran expedición contra la Grecia europea. Fuerzas de tierra y mar, muy numerosas, cruzaron los estrechos. Pero la flota, imprescindible en la expedición, fue destruida por una tormenta . En el 490, un nuevo ejército, de unos 25.000 hombres, pudo desembarcar al N. del Ática, en la planicie de Maratón. Atenas había solicitado la ayuda de los hoplitas lacedemonios, que demoraron su partida por causas rituales. Diez mil hoplitas atenienses, mandados por otros tantos estrategos, con el solo refuerzo de 1.000 aliados de Platea lograron vencer, dirigidos por Milcíades, a la infantería persa, cuyo descalabro fue tan sensible que desbarató la operación combinada por Darío. La tradición señala que las bajas griegas sumaron 192 hombres frente a 6.400 del contingente imperial. Los hoplitas regresaron a la capital y las fuerzas del Gran Rey volvieron a sus países.

Diez años más tarde, regresó Jerjes, sucesor de Darío, con un enorme ejército  que forzosamente avanzó con lentitud y permitió preparar la defensa griega. En el 481, la magnitud de la amenaza produjo como efecto una liga defensiva de varios Estados helenos, cuyas tropas fueron encomendadas al mando espartano y su flota al ateniense. Los griegos discutieron si la defensa inicial por tierra debía situarse en el estrecho istmo de Corinto  o en el desfiladero de las Termópilas, como deseaban los Estados más norteños.

 Finalmente, bajo mando de uno de los diarcas espartanos, Leónidas, 7.000 infantes se apostaron en las Termópilas y 271 naves mandadas por Temístocles lo hicieron en el cabo Artemisio. Los ejércitos persas de tierra y mar atacaron a la vez, en agosto del 480. Por mar, intentaron sorprender a la armada helena, que logró informarse de sus intenciones: sus maniobras y una fuerte tormenta que la sorprendió en puerto, mientras las naves del Gran Rey estaban en mar abierta, causaron daños al invasor. En las Termópilas, Leónidas y sus hombres resistieron durante dos días, con grave daño del enemigo, pero fueron rodeados y exterminados, aunque ganaron un tiempo precioso. El ataque naval persa, que supuso muchas bajas por ambos bandos, no fue resolutorio. El ejército de Jejes, con contingentes de griegos septentrionales que se sumaron a sus tropas, tomó Atenas, desguarnecida y evacuada, en septiembre y la entregó al fuego. La flota, única esperanza, se alineó en el estrecho de Salamina.

LA CIUTAT ROMANA

El traçat de la ciutat

Aquest tipus de traçat buscava l’adaptació al medi físic en què s’assentava, normalment solia ser

un lloc elevat, i la millor defensa contra els enemics. Es tractava de recintes emmurallats

de petita extensió, que no responien a cap pla preconcebut i estaven pràcticament

sense urbanitzar; es designaven amb la paraula oppidum.

Es conserven exemples d’aquest tipus d’hàbitat als castros del nord-oest de la Península.

Estaven construïts en elevacions estratègiques, ben proveïdes de defenses

naturals; els habitatges de planta rodona, amb una peça única i una coberta de palla

o brancam, s’agrupaven sense cap altre criteri que l’adaptació més bona possible al

terreny o al clima.

El traçat planificat

Aquest altre model urbà s’havia anat desenvolupant de manera semblant i simultània

pel Mediterrani oriental i també en la civilització

etrusca. Els romans el van copiar dels etruscs i posteriorment el van estendre per tot

l’Imperi.

Edificis i monuments públics

En totes les ciutats planificades es van repetint uns tipus fixos de construccions

públiques de grans dimensions que els romans, prenent models grecs, van escampar
per tots el confins de l’Imperi.
Al voltant del fòrum, el centre de la vida pública de Roma, es concentraven els edificis
que eren el símbol de les principals institucions de la ciutat:
• Els temples, en els quals se celebrava el culte de la religió oficial i que solien ser
de planta rectangular, com els grecs, tot i que també n’hi hagué de planta circular.
• Les basíliques, immensos espais coberts i amb porxos, de tres naus, on es reunien
els tribunals de justícia, es parlava de negocis o simplement es passejava, i
que van servir de model per als temples cristians.
• La cúria, on es reunia l’Assemblea de representants de la ciutat (a Roma, el Senat;
a les províncies, el consilium municipal).
• Les tribunes per als discursos dels polítics i dels governants.
• Els mercats, amb la seva gran qüantitat de locals per a tota mena d’intercanvis

Els espais per al lleure
Mereixen un capítol a part els grans recintes destinats al lleure i als espectacles de
masses: el teatre, l’amfiteatre i el circ. També es poden considerar espais per al lleure
les termes, que hem estudiat en la unitat anterior.

El teatre
Sembla que els espectacles teatrals, com tantes altres coses, també van ser introduïts
a Roma pels etruscs. Sobretot va assolir un gran auge la comèdia arran de la
progressiva influència cultural grega que es produí a partir del segle III aC. I de la
mateixa manera que els autors romans copiaven i adaptaven les obres dels grecs,
els arquitectes copiaven i adaptaven el tipus de recinte teatral que es feia servir a
les ciutats gregues.
El teatre romà constava essencialment d’una graderia semicircular esglaonada, la
cavea, que envoltava l’espai teatral, l’orchestra; tancant l’orchestra, davant de la
cavea, hi havia una plataforma feta d’obra, a l’altura més o menys d’un metre, anomenada
scaena, que estava tancada per un mur elevat.

L’amfiteatre
El primer amfiteatre que es va construir a Roma, en temps de Cèsar, va ser de fusta.
Es tractava d’un recinte el·líptic format per dos teatres units per l’orchestra. L’invent
va tenir tanta acceptació que, a partir d’August, es van construir diversos amfiteatres
de pedra. El més famós va ser l’anomenat Colosseu, edificat a l’època de Trajà,

amb capacitat per a uns 45.000 espectadors.

Els amfiteatres, construïts amb les mateixes tècniques arquitectòniques
i la mateixa decoració que els teatres, constitueixen una edificació
típicament romana, que ha sobreviscut en els nostres estadis,
camps de futbol i places de toros actuals. L’ espai el·líptic resultant al
centre és l’arena, on tenen lloc les popularíssimes i sagnants lluites de
gladiadors.

El circ

El circ era el recinte en què se celebraven les curses de carros, anomenades
quadrigues, si eren de quatre cavalls, i bigues, si eren de dos.
Aquest era l’espectacle esportiu preferit pels romans. Despertava en
ells tanta passió com entre nosaltres ho fa el futbol. Els noms dels
millors aurigues, fins i tot dels millors cavalls, han quedat escrits per
a la posteritat en mosaics i inscripcions.
El recinte estava inspirat en l’estadi i en l’hipòdrom dels grecs: es tractava
d’un espai rectangular allargat, amb un dels costats menors una
mica arrodonit; al centre d’aquest espai hi havia un mur molt llarg,
anomenat spina, al voltant del qual els carros feien voltes.
El circ més grandiós dels que es van edificar a Roma va ser el Circ
Màxim, a la vall que hi havia entre els turons de l’Aventí i del Palatí;
tenia capacitat per a 150.000 espectadors. A l’Estat espanyol, el que
s’ha conservat millor és el de Mèrida.

ΕΜΠΟΡΙΟΝ

ΕΜΠΟΡΙΟΝ

1.     On és Empúries?

    Situada en el noreste de la península Ibérica,

1.    Com i quan hi van arribar els grecs?

      El nombre de Ampurias deriva del griego Εμπόριον, que significa "mercado" o "almacén comercial". Su importancia le viene por ser la primera colonia griega y romana de la Península Ibérica, una puerta de entrada no sólo de productos de consumo sino de toda una cultura que poco a poco fue introduciéndose entre los pueblos indígenas. Fue fundada en el año 575 a.C. por un grupo de foceos que la establecieron como enclave comercial para la zona occidental del Mediterráneo.

Cuando los griegos llegaron a la bahía de Rosas, encontraron allí a un pueblo indígena, los indiketes, que estaban a medias entre el Bronce Final y la I Edad de Hierro y tenían una economía basada en la agricultura y una ganadería de subsistencia. Los indiketes serían de los primeros pobladores en comerciar con los griegos.

Cuando los foceos arribaron a la costa, tenían un interés simplemente comercial.

A partir de este momento, la ciudad vivió un gran esplendor durante el siglo V a.C., convirtiéndose en un punto clave del comercio mediterráneo. Los acuerdos políticos y comerciales que es establecieron con los indiketes favorecieron tanto a éstos como a los griegos, por lo que la zona siguió creciendo. Un siglo más tarde, empezarán a acuñarse monedas de tipo griego. Con el comienzo de las Guerras Púnicas, Ampurias se declaró aliada de Roma, favoreciendo así la llegada de los primeros romanos a la ciudad, que en principio serían soldados.


El declive de Ampurias comenzó cuando se vio ensombrecida por las colonias próximas de Tarraco (Tarragona) y Barcino (Barcelona). En el siglo I d.C. la ciudad empieza a ser abandonada y algunos edificios comienzan a derrumbarse, aunque la parte romana de la ciudad conservó cierta importancia hasta la invasión normanda del siglo IX.

1.  Fins quan s’hi van quedar?

 La competència crea una recessió en l'economia emporitana. Els emporitans envien una ambaixada a Roma demanant ajuda. Roma tanca el tractat de l'Ebre amb Àsdrubal el 226 aC, segons el qual els púnics no podien passar el riu. Amb la Segona Guerra púnica, Empúries es posiciona com un fidel aliat de Roma. El 218 aC, els romans envien un exèrcit, que desembarca a Empúries, amb la missió de tallar els subministraments d'Anníbal. 

1.   De quina època són les restes que s’hi han trobat?

t          Des del siglo VI-III a.C hasta el seglo VI d.C.

a

1.    Descriviu breument què hi ha en aquest jaciment.

      Empúries constitueix un lloc privilegiat per entendre l’evolució de l’urbanisme grec implantat a l’extrem occidental de la Mediterrània, així com per analitzar l’urbanisme romà del període final de la República i la seva transformació posterior durant l’època imperial.
Empúries és l’únic jaciment arqueològic de la península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega –l’enclavament colonial d’Empòrion- amb les restes d’una ciutat romana, creada a inicis del segle I aC sobre les estructures d’un campament militar romà instal·lat durant el segle anterior.
A mig camí de l'itinerari es pot visitar el Museu monogràfic de les excavacions d'Empúries. Es conserven alguns dels objectes descoberts durant les excavacions, així com la sala monogràfica de l'Esculapi d'Empúries.

1.    De qui és l’estàtua que veiem a la fotografia? Expliqueu el que en sabeu. 

     La majoria d'experts consideren actualment que correspon a una representació de Serapis, encara que se'l  conegui amb el nom popular d'Esculapi d'Empúries. No es conserva cap part del ceptre que, sens dubte,  sostenia amb la mà esquerra i que només podia ser portat per un déu major.

Empúries (Ampurias)

aracne

Atenea es una diosa que con los otros dioses en el Olimpo vive .
Atenea es la diosa de la inteligencia y del arte.

RESUMEN DE LA HISTORIA DE ROMA

3.2 Història externa: de l'urbs a l'orbe

Durant l’època republicana, el domini de Roma s’estén progressivament
des de les riberes del Tíber fins a abastar el conjunt de pobles riberencs
del Mediterrani. Va ser un procés llarg i complex, dirigit
pel Senat i executat per les seves legions i els seus magistrats.

Es fa la conquesta del centre d’Itàlia, en una lluita, de vegades esglaonada,
de vegades simultània, amb canvis d’aliances freqüents, contra els
pobles de la zona: els mateixos llatins, els etruscs, els eqües de la zona
muntanyenca de l’interior, els volscs, que vivien al sud del Laci. 

Segona meitat del segle IV i primera meitat del segle III a

Els romans conquereixen el sud d’Itàlia. 

Segona meitat del segle III aC

Es produeixen els enfrontaments amb els cartaginesos, anomenats guerres
púniques:
• La Primera Guerra Púnica 264-241 aC es va acabar amb l’expulsió dels
cartaginesos de Sicília, que esdevingué la primera província de l’Imperi
romà.
• La Segona Guerra Púnica 219-202 aC es va desencadenar quan els
cartaginesos van atacar Sagunt, ciutat aliada dels romans.

Primera meitat del segle II aC

Es produeixen els fets següents:

• Conquesta de l’interior i de l’oest de la península Ibèrica, després de
vèncer la duríssima resistència dels lusitans, entre els quals va destacar
el cabdill Viriat, i dels celtibers, que van lluitar a mort a la ciutat de
Numància. La península va ser dividida en dues províncies: la Hispània
Ulterior i la Hispània Citerior.

• Conquesta de Grècia, després de derrotar en una guerra llarga i acarnissada
el regne que exercia l’hegemonia al país, Macedònia, la pàtria d’Alexandre
el Gran.
• Destrucció de la ciutat de Cartago i conversió del territori en la província romana d’Àfrica.

• L’anomenada Àsia Menor, zona costanera de l’actual Turquia, es converteix
en la província d’Àsia.

Segle I aC
Destaquen dos fets:
• Orient: Roma estén el seu Imperi fins al mar Negre, Síria i les illes de
Xipre i Creta.
• Occident: a mitjan segle 60-51 aC, Juli Cèsar conquereix les Gàl·lies
Història de Roma 185

IMPERI
L’ Imperi també va durar cinc segles, es divideix tradicionalment en dos períodes:
Alt Imperi, fins a les acaballes del segle III dC, i Baix Imperi, fins a l’any
476. Hi ha grans diferències entre un i altre període, tant pel que fa a la història
interna com a la història externa

Història interna: règims
polítics
L’Alt Imperi: Principat
Amb Octavi August s’inicia un sistema polític que és conegut amb el nom
de Principat, perquè l’emperador tenia el títol oficial de princeps. En teoria,
el règim republicà continuava vigent, però, a la pràctica, el princeps
dominava totes les institucions de l’Estat, és a dir, magistratures, Senat i
comicis. De fet, era un retorn al poder monàrquic.

August va aconseguir aquest poder absolut gràcies al suport de l’exèrcit
amb el qual va derrotar Marc Antoni l’any 31 aC en la batalla d’Àccium.
A partir d’aquell moment va anar acumulant honors: princeps Senatus,
augustus, pater patriae, i els poders bàsics: potestat tribunícia i imperi
proconsular vitalicis, control dels costums, pontificat màxim, i poder
legislatiu.
Els successors d’August en el càrrec rebien tots aquests honors i poders
un cop eren acceptats per l’exèrcit, veritable àrbitre de la situació, en una
cerimònia protocol·lària del Senat. Com que la successió no estava reglamentada
ni el poder era legalment hereditari, l’exèrcit, sobretot les
cohorts pretorianes acantonades a Roma, escollia el futur emperador,
unes vegades d’entre els membres de la família imperial, altres vegades
entre els generals més prestigiosos o més generosos.

Les antigues institucions republicanes van quedar totalment desvirtuades.
Les magistratures es van convertir en una mena de títols nobiliaris i
els comicis van desaparèixer. El Senat va retenir part del seu antic poder i
passà a ser l’òrgan legislatiu, sempre sota l’autoritat de l’emperador.
En aquest període es van crear nous càrrecs públics, com els prefectes,
encarregats de l’administració de la capital de l’Imperi; els procuradors,
funcionaris al servei directe de l’emperador, a Roma i a les províncies, i
els caps de la cancelleria, encarregats dels diferents (ministeris): justícia,
administració de les províncies, reclamacions, afers estrangers, etc . 

El Baix Imperi: Dominat
Per tal de posar ordre en el caos polític, social, econòmic i militar en què havia
caigut l’Imperi des de mitjan segle III, Dioclecià procedí a fer una reestructuració
radical del sistema imperial: li va donar un caràcter obertament
monàrquic, absolutista, a l’estil oriental; l’emperador era considerat com un
déu, amo i senyor (dominus) de l’Imperi i de la vida i la hisenda dels seus súbdits.

Dioclecià va dividir l’Imperi en dues parts: ell es va encarregar de la part
oriental, amb la capital a Nicomèdia, i nomenà Maximià per a l’occidental,
amb la capital a Milà, tots dos amb el títol d’august. Cadascun d’ells va
nomenar un viceemperador amb el títol de Cèsar, destinat a succeir-los.
Aquest sistema de quatre governants s’anomena tetrarquia.
La tetrarquia no va sobreviure al seu creador. Els dos augusts van abdicar
l’any 304 i de seguida van esclatar els conflictes, fins que Constantí va tornar
a unificar l’Imperi i va situar-ne la capital a Constantinoble. Però, fidel
a la nova concepció dinàstica del poder, en el seu testament va repartir-lo
entre els seus fills.
Les unificacions i les particions es van repetir al llarg del segle IV fins que
l’emperador Teodosi va dividir l’Imperi entre els seus dos fills, i va quedar
així definitivament.

Història externa: de l’apogeu a la crisi
• Segle I aC. August va incorporar a l’Imperi el riquíssim regne d’Egipte i
culminà la conquesta d’Hispània després de vèncer els càntabres i els
asturs (19 aC). Va dividir la Península en tres províncies: Bètica, Lusitània
i Tarraconense.
• Segle I dC. Es fixa el limes (frontera) de l’Imperi en els rius Danubi-Rin
i s’amplia amb els territoris de Mauritània, al sud, i Anglaterra, al nord.
• Segle II dC. S’amplia l’Imperi per Orient per Aràbia, Armènia, Mesopotàmia,
i a Europa l’emperador Trajà conquereix la Dàcia, territori de
l’actual Romania. El seu successor, Adrià, també un hispà, fixa i fortifica
les fronteres de l’Imperi, que assoleix en aquesta època el seu moment
de màxima expansió i esplendor.
• Segle III dC. La pressió dels diferents pobles bàrbars sobre les zones
frontereres de l’Imperi es fa cada cop més difícil de contrarestar, tant els
parts a l’Orient com els germànics a Europa. Es comencen a produir
incursions cap a l’interior, que arriben fins a zones d’Itàlia i Hispània.
Gots, alans, francs i altres pobles bàrbars van prenent posicions ja dins
de les fronteres.
• Segle IV dC. Tots aquests pobles van ocupant zones cada vegada més
extenses. Per l’est d’Europa arriben els visigots, empesos, al seu torn,
pels huns; a l’Orient són els perses. Els emperadors romans mantenen
el control sobre l’Imperi amb penes i treballs, gràcies a un exèrcit format,
la major part, per tropes bàrbares i comandat per generals bàrbars.
• Segle V dC. A començaments de segle hi ha una entrada massiva de
pobles per la frontera nord que s’afegeixen
als que ja s’hi havien instal·lat. Comencen a disputar-se entre ells
l’ocupació de les diferents zones de l’Imperi. 

ADIVINACION

DIVINACIÓ


Quin és l'objectiu d'aquesta visita d'Odisseu a l'Hades?


Ulisses permaneix alla molt temps, fins que decideix que ja és hora de marxar. Circe es resigna, encara que estima l'heroi. Li aconsella que baixi a l'Hades i consulti al Tirèsias, l'endeví.
Tiresias va també i a canvi d'una mica de sang de be profetitza per a ell. Li diu que ha de travessar una sèrie d'obstacles com l'illa de les sirenes. També profetitza que tornarà a casa sense cap dels seus companys i en una nau estranya.
Ulisses descendeix a l'Hades seguint les indicacions de Circe. Allà veu a la seva mare, Anticlea, que s'ha suïcidat per la tardança del seu fill.

L'endevinació: On es troba el principal centre oracular de Grècia? Quin personatge d'una tragèdia de Sòfocles va consultar aquest oracle i quina resposta en va obtenir?

DELFOS el Edipo Rey.

Coneixeu alguns altres personatges que podien comunicar el futur?

 Casandra :era hija de Hécuba y Príamo, reyes de Troya. Casandra fue sacerdotisa de Apolo, con quien pactó, a cambio de un encuentro carnal, la concesión del don de la profecía.

CLITEMNESTRA

ME FALTAA

ARIADNA

ARIADNA

En la mitología griega, Ariadna era hija de Minos y Pasífae, los reyes de Creta que atacaron Atenas tras la muerte de su hijo Androgeo. A cambio de la paz, los atenienses debían enviar siete hombres jóvenes y siete doncellas cada año para alimentar al Minotauro. Un año, Teseo, hijo de Egeo, rey de Atenas, marchó voluntario con los jóvenes para liberar a su pueblo del tributo. Ariadna se enamoró de Teseo a primera vista, como otros personajes femeninos que ayudaron a provocar el nuevo orden.

MINOTAURIO MUERTO 

 Eseo recorrió el laberinto hasta que se encontró con el Minotauro, lo mató y para salir de él, siguió de vuelta el hilo que Ariadna le había dado.

 Teseo recorrió el laberinto hasta que se encontró con el Minotauro, lo mató y para salir de él, siguió de vuelta el hilo que Ariadna le había dado.

 LABERINTO DE CRETA

El Laberinto de Creta es, en la mitología griega, el laberinto construido por Dédalo para esconder al Minotauro.
Se piensa en la actualidad que la leyenda del laberinto tiene su base en el palacio de Cnossos. Una construcción tan sofisticada y de alta tecnología como dicho palacio, repleto de múltiples habitaciones y con todas las mejoras conocidas por la tecnología de entonces (incluyendo un sistema de alcantarillado) debió haber parecido a los aqueos algo intrincado. Apoya esta tesis el hecho de que en el palacio de Cnossos se han encontrado dibujos de hachas de doble filo por doquier, que en griego se llaman labrys, y que habrían dado nombre a la construcción. El laberinto de la leyenda griega también podría tomar como referencia la cueva de Gortina en la misma isla o las danzas que se celebraban en las islas egeas en las que los danzantes de la mano recorrían un trazado laberíntico.

 CORONA BOREAL

En la mitología griega, la corona pertenece a Ariadna, hija del rey de Minos. Ariadna no quería aceptar la propuesta de matrimonio de Dionisio, que tenía forma mortal, pues no quería casarse con un humano después de ser abandonada por Teseo. Para probar que era un dios, Dionisio se quitó la corona y la lanzó al cielo. Ariadna, complacida, se casó con él y se volvió inmortal.

Otra leyenda dice que Dionisio le regaló a Ariadna una corona como regalo de bodas. Cuando ella murió, el dios arrojó la corona al cielo donde quedó como constelación.             Posteriormente Ariadna fue divinizada por Zeus.                                                                       

 EN NAXOS
  
En la mitología griega, según algunas leyendas relatadas por el pseudo-Apolodoro, es el lugar donde Teseo hace escala después de haber matado al Minotauro. Allí abandona a Ariadna, hija del rey Minos, que es recogida al día siguiente por Dioniso, y llevada enseguida a Lemnos.
En otra versión de la leyenda, relatada brevemente por Homero en la Odisea,Artemisa mata a Ariadna en «Dia, la isla bañada por ríos», que Diodoro Sículo asimila a Naxos, pero es más probable que sea la actual Dia, a lo largo de la costa norte de Creta. Lo que sí es cierto es que la isla rendía culto a Dioniso, patrón de las viñas, que eran su principal cultivo.