El DRET ROMÀ

Definició
A partir del segle IV, el terme ius va ser substituit per derectum, mot derivat
de directum, «el que és recte», i d’aquí deriva la paraula dret.
Probablement va contribuir a això la idea moralista del cristianisme que una
conducta que segueix el camí recte necessàriament ha de ser justa.

El conjunt de lleis de l’època romana
El dret romà és el conjunt de normes amb valor de llei, això vol
dir, amb capacitat per obligar a complir-les, acumulades al llarg de la història de
Roma. Des de les lleis no escrites, heretades dels avantpassats, que constituïen
l’anomenat «dret consuetudinari», fins a les lleis escrites, la història de les quals
comença amb les famoses Lleis de les XII taules, de mitjan segle V aC. Aquest conjunt
de lleis es distribuïa en dos grups. Aquest dret era públic pel que feia a la
regulació de l’organització de la República, i era competència de les magistratures
i de les diverses institucions polítiques; però tenia un aspecte privat, pel qual es
regien les relacions entre els ciutadans, ja que regulava el dret de propietat, de
família, de comerç, etc.
Les que afectaven les relacions amb altres pobles, o els
litigis dels estrangers a Roma, o d’un ciutadà amb un estranger, constituïen l’anomenat
«dret de gents» i es basaven en el dret natural.
Durant l’època de la República, el principal òrgan legislatiu era l’Assemblea.

La jurisprudència romana
En segon lloc, s’entén per dret romà el conjunt d’obres que ens han arribat de l’època
romana en què s’estudiaven, comentaven, resumien i compilaven les normes
legals, és a dir, la jurisprudència. És obra dels anomenats juristes o jurisconsults,
especialment de l’època imperial.

Una matèria d’estudi
Finalment, per dret romà s’entén una assignatura, una matèria fonamental en els
estudis de dret pràcticament fins a l’actualitat. El dret romà ha continuat present
en tots els plans d’estudi de les facultats de dret de tot el món. Gràcies a aquest fet,
encara és una base comuna a l’hora d’afrontar els estudis jurídics als països més
diversos,i el lèxic jurídic llatí (termes, expressions, definicions, etc.) encara és viu
en llengües diverses, no només entre els especialistes, sinó també, en bona part,
entre la gent culta en general.

Història del dret romà
Podem definir el dret romà com el conjunt de normes legals que es va anar elaborant
al llarg dels segles que va durar la història de Roma.
En la formació i el desenvolupament del dret romà podem distingir les tres etapes
que veurem a continuació.

Des de la fundació de la ciutat (754 aC) fins al final de la Segona Guerra Púnica (201 aC)
En els primers temps, Roma era una ciutat Estat d’escassos territoris en els quals els
habitants es dedicaven bàsicament a fer de pastors i a l’agricultura. La societat estava
organitzada en dos grans blocs: patricis i plebeus.
Al costat d’aquest populus romanus hi havia la plebs, els components de la qual provenien
de pobles limítrofes i tenien alguns drets però els en faltaven d’altres.


Des del final de la Segona Guerra Púnica fins a la mort d’Alexandre Sever (235 dC)
És l’època de més expansió de Roma, en què deixa de ser una ciutat Estat i esdevé
una capital, una potència mundial, on van molts visitants anomenats peregrini, que
no són ciutadans romans i, per tant, no tenen ius civile i, d’altra banda, no coneixen
les normes i les lleis de la ciutat, fer que crea un seguit de problemes als quals el ius
civile no pot donar resposta.
 Hi va contribuir d’una manera decisiva la creació del praetor peregrinus (242 aC),
càrrec polític investit de jurisdicció tant en les controvèrsies entre estrangers com
entre aquests i els ciutadans romans.

Des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC) fins a Justinià
Quan va morir Alexandre Sever, l’Imperi va entrar en una profunda crisi, les lluites
entre generals, les revoltes militars i les guerres amb els pobles fronterers, cada
vegada més freqüents.
Tot i que el nou centre del poder estava situat a Orient, el llatí va continuar essent
la llengua oficial dels tribunals i el dret romà va sobreviure en forma de col·leccions
i compilacions.