OBRES PÚBLIQUES

LES OBRES PÚBLIQUES

Calçades i ponts

La necessitat de conquerir i de governar els territoris conquerits va imposar a l’Estat
romà la posada en pràctica d’un esforç constructiu ingent. En cap cas aquest esforç
va ser tan intens i constant com en la construcció i la conservació d’una atapeïda
xarxa de camins que unís fàcilment amb Roma els llocs més recòndits de l’Imperi.
Raons estratègiques, econòmiques i polítiques els mogueren a fer-ho.

La calçada

És el més important de tots els tipus de vies romanes. La seva amplària era de cinc o
sis metres, de manera que dos carros es podien encreuar sense problemes, i tenien, a
més a més, voreres o voravies. Estaven construïdes a consciència, amb un paviment
de mig metre de fondària, compost per quatre capes de materials diferents, entre dos
marges de carreus. La part superior estava formada per lloses.

Principals calçades romanes

Les primeres calçades del territori llatí daten de mitjan l’època republicana: la via
Àpia, començada en el segle IV aC, anava des de Roma fins al sud del mar Adriàtic;
la Flamínia, cap al nord de l’Adriàtic; l’Aurèlia unia Roma amb la Provença, etc.

Els ponts

Els romans van desenvolupar més que cap altre poble de l’antiguitat la tècnica i la
bellesa dels ponts. Les seves calçades no s’aturaven davant els grans rius, les valls o
les zones de pantans.
La base del pont era un arc profund, en realitat una volta curta de mig canó, de
blocs de pedra ben treballats, sense argamassa a les juntures. Damunt seu hi havia
una calçada plana, de cinc o sis metres d’ample, amb voreres. Aquest model de
pont és el que ha persistit fins al segle XX. Per molts ponts romans encara circula el
trànsit actual.
A l’Estat espanyol destaquen els de Mèrida, Alcántara, Còrdova i Salamanca.

Aqüeductes i clavegueram

Els romans van tenir gran cura de tot allò que es referia al subministrament d’aigua
per a les ciutats i al sistema de desguàs i de clavegueram corresponent; per a tot
això van desenvolupar tècniques apreses dels etruscs. A les cases rurals i a les urbanes
unifamiliars el consum d’aigua estava assegurat mitjançant els pous i les cisternes
que emmagatzemaven l’aigua de la pluja recollida a l’impluvium.

Els aqüeductes
Per tal de satisfer aquest enorme consum d’aigua es construïen enormes dipòsits a
l’entrada de les ciutats, proveïts per mitjà d’aqüeductes que captaven les aigües
dels rius, de les fonts i, fins i tot, dels pantans artificials, que podien estar situats
a molts quilòmetres de distància.
Roma estava proveïda per quinze aqüeductes.
L’ aqüeducte més antic de l’Estat espanyol és el de les Ferreres, a Tarragona, i el
més monumental és el de Segòvia, que fa més de trenta metres d’alçada a la part
central; també són interessants les restes de l’aqüeducte de Mèrida.

El sistema de clavegueram

La gran quantitat d’aigua que es consumia a les ciutats romanes es desguassava mitjançant
un sistema de clavegueram molt complet. La xarxa de galeries subterrànies,
reforçades amb voltes de mig canó, coincidia amb les de les vies urbanes. Les aigües
utilitzades a les cases, les termes i les fonts, així com les de la pluja, desembocaven
allà. Solien anar a parar a un riu proper o al mar, si eren ciutats costaneres.

Muralles i fortificacions

La major part de les ciutats romanes de nova planta van ser creades a finals de la

República i a començaments de l’Imperi. D’aquí ve que no necessitessin protecció

especial contra enemics exteriors, perquè vivien tranquil·les durant la pax romana.