El DRET ROMÀ

Definició
A partir del segle IV, el terme ius va ser substituit per derectum, mot derivat
de directum, «el que és recte», i d’aquí deriva la paraula dret.
Probablement va contribuir a això la idea moralista del cristianisme que una
conducta que segueix el camí recte necessàriament ha de ser justa.

El conjunt de lleis de l’època romana
El dret romà és el conjunt de normes amb valor de llei, això vol
dir, amb capacitat per obligar a complir-les, acumulades al llarg de la història de
Roma. Des de les lleis no escrites, heretades dels avantpassats, que constituïen
l’anomenat «dret consuetudinari», fins a les lleis escrites, la història de les quals
comença amb les famoses Lleis de les XII taules, de mitjan segle V aC. Aquest conjunt
de lleis es distribuïa en dos grups. Aquest dret era públic pel que feia a la
regulació de l’organització de la República, i era competència de les magistratures
i de les diverses institucions polítiques; però tenia un aspecte privat, pel qual es
regien les relacions entre els ciutadans, ja que regulava el dret de propietat, de
família, de comerç, etc.
Les que afectaven les relacions amb altres pobles, o els
litigis dels estrangers a Roma, o d’un ciutadà amb un estranger, constituïen l’anomenat
«dret de gents» i es basaven en el dret natural.
Durant l’època de la República, el principal òrgan legislatiu era l’Assemblea.

La jurisprudència romana
En segon lloc, s’entén per dret romà el conjunt d’obres que ens han arribat de l’època
romana en què s’estudiaven, comentaven, resumien i compilaven les normes
legals, és a dir, la jurisprudència. És obra dels anomenats juristes o jurisconsults,
especialment de l’època imperial.

Una matèria d’estudi
Finalment, per dret romà s’entén una assignatura, una matèria fonamental en els
estudis de dret pràcticament fins a l’actualitat. El dret romà ha continuat present
en tots els plans d’estudi de les facultats de dret de tot el món. Gràcies a aquest fet,
encara és una base comuna a l’hora d’afrontar els estudis jurídics als països més
diversos,i el lèxic jurídic llatí (termes, expressions, definicions, etc.) encara és viu
en llengües diverses, no només entre els especialistes, sinó també, en bona part,
entre la gent culta en general.

Història del dret romà
Podem definir el dret romà com el conjunt de normes legals que es va anar elaborant
al llarg dels segles que va durar la història de Roma.
En la formació i el desenvolupament del dret romà podem distingir les tres etapes
que veurem a continuació.

Des de la fundació de la ciutat (754 aC) fins al final de la Segona Guerra Púnica (201 aC)
En els primers temps, Roma era una ciutat Estat d’escassos territoris en els quals els
habitants es dedicaven bàsicament a fer de pastors i a l’agricultura. La societat estava
organitzada en dos grans blocs: patricis i plebeus.
Al costat d’aquest populus romanus hi havia la plebs, els components de la qual provenien
de pobles limítrofes i tenien alguns drets però els en faltaven d’altres.


Des del final de la Segona Guerra Púnica fins a la mort d’Alexandre Sever (235 dC)
És l’època de més expansió de Roma, en què deixa de ser una ciutat Estat i esdevé
una capital, una potència mundial, on van molts visitants anomenats peregrini, que
no són ciutadans romans i, per tant, no tenen ius civile i, d’altra banda, no coneixen
les normes i les lleis de la ciutat, fer que crea un seguit de problemes als quals el ius
civile no pot donar resposta.
 Hi va contribuir d’una manera decisiva la creació del praetor peregrinus (242 aC),
càrrec polític investit de jurisdicció tant en les controvèrsies entre estrangers com
entre aquests i els ciutadans romans.

Des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC) fins a Justinià
Quan va morir Alexandre Sever, l’Imperi va entrar en una profunda crisi, les lluites
entre generals, les revoltes militars i les guerres amb els pobles fronterers, cada
vegada més freqüents.
Tot i que el nou centre del poder estava situat a Orient, el llatí va continuar essent
la llengua oficial dels tribunals i el dret romà va sobreviure en forma de col·leccions
i compilacions.

EL EJERCITO ROMANO

Època Monàrquica

El servei militar era, per a tots els romans homes, un dret i una obligació inherent a la condició de ciutadà.
La societat romana estava dividida en tres tribus, cada una
de les quals contribuïa a la formació de l’exèrcit amb 100 genets, anomenats equites.
Cada centúria
estava obligada a contribuir-hi amb 100 soldats, però només els de
les quatre primeres classes socials integraven la legió; els de la cinquena,
armats més pobrament, actuaven com a auxiliars dels altres
i rebien el nom de vèlits.

Cada legió constava d’uns 4.200 homes. Cada soldat pagava el seu
armament i la seva manutenció, sense deixar desateses les seves
obligacions de ciutadà, per això les campanyes militars estaven
limitades tant en el temps com en l’espai.

La forma de Camil

 A final del segle IV aC, Marc Furi Camil va introduir una unitat tàctica més manejable

i autònoma, el maniple, formada per dues centúries.

La legió estava formada per 4.200 homes distribuïts en:
• Hastats : 10 maniples de 120 homes, escollits entre els més joves.
• Princeps : 10 maniples de 120 homes, els més veterans i experimentats.
• Triarii : 10 maniples de 60 homes, 600 homes, els de més edat.

La cavalleria o equites, cos d’elit reservat a l’aristocràcia i que desenvolupava un
paper complementari a la legió.


La Reforma de Mari

Aquest organigrama va durar fins al segle I aC, quan el general Gai Mari va dur a
terme una profunda reestructuració, en la qual va professionalitzar l’exèrcit, hi va
donar entrada als proletarii, va uniformitzar l’armament de les tres línies i va donar
personalitat pròpia a cada legió i li va atorgar com a símbol distintiu una àguila de
plata l’estendard de la qual portava l’aquilífer.


Època Imperial

Quan August es va fer amo del poder i va establir com a lema del seu govern la pax
augusta, es va trobar amb un exèrcit massa nombrós i molt veterà, per això es va veure
obligat a llicenciar un gran nombre de soldats.
Durant l’Imperi, l’estructura de l’exèrcit gairebé no va canviar. Es va dedicar sobretot a
protegir les fronteres i mantenir en ordre les províncies.

EL TEMPLO GRIEGO

 El templo griego era una estructura construida para albergar la imagen de culto en la religión de la  Antigua Grecia. Los templos en sí no solían servir como lugar de culto, ya que la veneración del dios,  así como los sacrificios a él dedicados, se realizaban fuera de ellos.

 Los templos con frecuencia se usaban para almacenar ofrendas votivas.

 Era el tipo de construcción más importante y más extendido de la arquitectura griega.

 Los tres órdenes arquitectónicos griegos son: dórico, jónico y corintio. En cuanto a orden entendemos  a este como aquel edificio compuesto por tres tipos de elementos: pedestal, columna y entablamento.  Los órdenes dórico y jónico aparecen al mismo tiempo en el comienzo de la arquitectura griega  mientras que el corintio es una evolución tardía del orden jónico.

Orden dórico:

Es el más sobrio en cuanto a formas y proporciones. Su decoración se caracteriza por preservar la mayor austeridad posible. Suele estar asociado a divinidades masculinas.

Orden jónico:

Su origen se encuentra en las riberas de los ríos de Asia Menor. Suele estar asociado a lo femenino, por tanto, se emplea en los templos de las diosas.

Orden corintio:

Tiene las mismas características que el orden jónico, sin embargo su capitel se encuentra decorado con hojas de acanto, y su friso puede estar decorado o no.

THOLOS

Un tholos o tolos, es la arquitectura de la antigua Grecia, una construcción de forma circular.

Las primeras casas de este tipo se remontan al Neolítico. Igualmente se denomina tholos a ciertas construcciones funerarias de planta circular, como los usados en la cultura micénica.

Finalmente, tholos designa principalmente a un templo de estilo clásico, generalmente griego, de planta circular rodeado de una columnata.

ANFITEATRE

ANFITEATRE

Un amfiteatre és una gran edificació descoberta de l'arquitectura romana clàssica.
A l'amfiteatre se solien representar lluites entre gladiados; lluites entre feres o la seva cacera  i la mort de les persones que les autoritats havien condemnat a la pena capital.

El primer amfiteatre es va construir l'any 59 aC per ordre del màxim pontífex romà i cap d'obres públiques.

 Els primers amfiteatres foren fets de fusta; posteriorment es van construir amb pedra. El primer que es va construir parcialment amb pedra va ser el d'August, l'any 30 aC, abans que arribés a ser el primer emperador de Roma. L'amfiteatre d'August va continuar essent l'únic que no estava construït totalment de fusta a la ciutat de Roma, fins que Vespasià va començar a construir el Colosseu  que va ser el més gran i complet dels amfiteatres romans.

La diosa Atenea

1. Nacimiento y atributos.
2. La disputa por el atica con Poseidon.
3. Ilustraciones:Partenon repr.pinturas estatuas.

1-En el panteón olímpico de Atenea aparece atenea como la hija favorita de zeus,es la hija de zeus y Metis ,tambien se dice que zeus queria que quedase encerrada en el vientre de su madre pero fue demasiado tarde.

Tambien se dice que atenea es hija de Palas o Palante un gigante a quien ,tambien fue considerado que es hija de Poseidon y la ninfa Trionis,se cuenta que una vaz Atenea se enfado con su padre y se fue con Zeus quien la hizo su propia hija.

Atenea era un intermedio de masculino y femenino una divinidad virgen ,llena de amor y pasión

que rechaza el matrimonio,nunca tuvo amante.

2-Cecrope era mitad hombre mitad serpiente,fue el primer rei de Ática,se dice que Posidon llego alli primero, y hizo brotar el mar,depues llego Atenea y plantó un olivo por eso los dioses se enfadaron porque todos querian el país,Zeus los separo y decido que Atenea era la que tenia que quedarse el pais,ya que fuela primera en plantar el olivo.

3-

BARCINO ROMANA

Història de la ciutat romana de Barcino .

Els romans van arribar al territori català en el 218 aC, quan un exèrcit comandat per Cneu Corneli Escripió, que actuava com a llegat del seu germà Publi, desembarcà a Empúries amb la finalitat de convertir-la en una base de suport militar a la llarga lluita de Roma sostenia amb els cartaginesos pel domini de Mediterrani. Al segle III i II aC, aquest procés colonitzador va anar avançant per una àmplia zona del territori.
Amb el pas del temps i les conquestes,quelles poblacions van romonitzades del tot i elsantics assentaments ibers van esdevenir cuitats consolidadament romanes.

Una part significativa de l'antiga Bàrcino és visible al subsòl arqueològic del Museu d'Història de Barcelona, on també es conserven testimonis dels seus monuments i de la vida quotidiana dels seus habitants

Barcino va ser una ciutat que tenia una estructura romana,una ciutat petita ja que va assolir nomes 2000 habitants.

El forum de barcino ers de planta rectangular,  amb dues columnes in antis i onze columnes.

El gobern de la ciutat seguia las formes del imperi hi havia moltes colonies i l`area rural es trobanva envoltada de territoris,les classes socials es diviven entre els ciutadans que eren nascuts alla i els que no eres nascuts alla o eres esclaus sense cap mena de dret.

Tenien una assamblea que tractaba el poder de la ciutat,la curia es renovaba cada cinc anys.

MAGISTRATURAS

Les magistratures

Les magistratures es repartien el poder executiu, civil i militar, i l’administració
de la ciutat de Roma, de primer, i de l’Imperi, després. Es distingeixen
dues menes de magistratures: les ordinàries, que eren operatives en
temps de normalitat, i les extraordinàries, que es constituïen en estats d’excepció.
Entre les ordinàries n’hi havia quatre, amb poder executiu, que s’encarregaven
de les tasques de govern. Aquestes magistratures constituïen
el cursus honorum .
 Eren, de major a menor, les següents:

• Els cònsols. Eren dos i d’ells depenia la prefectura de la ciutat estat.
Eren l’autoritat suprema civil i militar: presidien el Senat i l’assemblea,
dirigien l’exèrcit i manaven sobre la resta de magistrats.
• Els pretors. Fins al final de la República també van ser dos. Eren els
responsables de l’administració de la justícia: un, el praetor urbanus, s’ocupava
dels litigis entre ciutadans romans; l’altre, el praetor peregrinus,
s’ocupava dels litigis en què intervenien forasters.
• Els edils. Eren quatre: dos patricis (curules) i dos plebeus. S’encarregaven
de l’administració de la ciutat, com els actuals regidors: obres
públiques, festes, aprovisionament, seguretat ciutadana, etc.
• Els qüestors. Passaren de ser dos al principi a ser quatre en temps de
Cèsar. Eren els encarregats de l’administració dels fons públics i del
control de les despeses civils i militars, tant a Roma com a les altres províncies.
Aquestes quatre magistratures tenien un conjunt de característiques
comunes:
• Anualitat. La durada dels càrrecs era d’un any, i no admetien pròrroga;
de tal manera que hi havia eleccions cada any.
• Col·legialitat. Cada magistratura, tal com s’ha vist, era exercida per
dos o més col·legues, amb la mateixa autoritat i dret a vetar-se mútuament.
• Els tribuns de la plebs. Eren deu. Defensaven la plebs contra els abusos
dels altres magistrats, quasi sempre patricis, sobre els quals tenien
dret de vet. Convocaven i presidien el concili de la plebs, després
Comicis tributs. Es consideraven sagrats (intocables).
Les magistratures extraordinàries només eren escollides en situacions de
perill excepcional per a la supervivència de la ciutat. Eren dues: el dictator,
magistrat amb plens poders, sense col·lega, elegit entre els excònsols per un
període màxim de sis mesos, i el seu lloctinent, el mestre de la cavalleria.

El Senat
Aquesta institució, la fundació de la qual s’atribuïa a Ròmul, fou sempre
el veritable centre del poder polític en l’època de la República, tant
per l’autoritat i el poder personal dels seus components, la pertinença
dels quals a l’ordre senatorial era vitalícia, com per la importància en
les seves funcions en la política exterior i interior:
• Política exterior: decisions sobre declaracions de guerra i signatures
de pau, assignació de governs de les províncies, i de
comandaments militars, etc.
• Política interior: ratificació de les lleis fins al segle III aC, direcció
i control de l’actuació dels magistrats, administració de la
hisenda pública, etc. Els seus dictàmens, anomenat senatus consulta,
tenien força de llei.

Els comicis
En el cas de la República romana s’ha de parlar de comicis o assemblees
en plural, perquè, a més dels Comicis curiats, hereus de l’època
monàrquica i reduïts a funcions protocol·làries, hi havia dues
menes més de comicis: els Comicis centuriats i els Comicis tributs.
Tots dos eren diferents quant a les funcions, el sistema de votació i,
fins i tot, el lloc de reunió, tot i que els participants eren els mateixos,
és a dir, els ciutadans romans.