La pietas
Els romans atorgaven una gran importància a la religió, tant en la vida privada com
en els afers públics. Les cerimònies i els ritus expressaven el sentiment religiós
romà. La pietas era, abans de tot, atendre el culte i les seves cerimònies escrupolosament
regulades. Consideraven que la pietat envers els déus era un dels trets fonamentals
del seu caràcter nacional.
Sentit pràctic
Els romans tenien un sentit eminentment pragmàtic de la religió. Esperaven que els
déus se sentissin obligats a atendre les seves demandes a canvi de respecte i veneració,
com si fos un pacte. De fet, proclamaven que aquest pacte era degut a la progressiva
i incomparable grandesa de Roma.
Formalisme
Aquest plantejament quasi contractual de la religió es manifestava en una pràctica
escrupolosa i formalista dels ritus i les fórmules: sempre els gestos exactes i les
paraules exactes. Aquesta era la seva part en el pacte. Fins al punt que, quan hi havia
algun petit error, havien de repetir el ritus (súplica, sacrifici, vot...) si volien assegurar-
ne l’eficàcia.
Conservadorisme
En la religió, com en altres facetes de la seva mentalitat, els romans van ser pregonament
conservadors, sobretot els de les capes populars. Així, a finals de l’Imperi
romà, a les zones rurals se seguien practicant els mateixos ritus i utilitzant les
mateixes fórmules que havien practicat els primitius llatins de l’època prehistòrica.
Obertura
Pel fet de practicar un politeisme obert, amb una mitologia poc exclusiva, els romans
es van mostrar al llarg de la seva història extraordinàriament receptius respecte als
déus de tots els pobles amb què van entrar en contacte, atès que els van anar incorporant
al seu panteó:
• Primer van acceptar els déus etruscs.
• Després van fer seus els grans déus de l’Olimp grec.
• Més tard van adoptar amb entusiasme tota mena de cultes de la zona oriental del
Mediterrani.
• Finalment, van abraçar el cristianisme.
Per aquest motiu, convé estudiar la religió romana tenint en compte la seva evolució
al llarg de les grans fases de la història de Roma.
La Religió romana primitiva
Els historiadors romans parlen del paper fonamental que tingué en l’ordenació de la
religió romana el mític rei Numa, successor de Ròmul, però sense base documental.
Entre aquesta multitud de numina, destacaven per la seva importància algunes divinitats
o déus amb una personalitat més configurada, la majoria del gènere masculí,
com correspon a una societat eminentment patriarcal. Hi destacaven els següents:
• Júpiter, el «pare dels déus», déu suprem dels primitius indoeuropeus, déu del
cel, de la llum, del llamp.
• Marte, més relacionat, al principi, amb la fecunditat dels camps i dels animals, i
amb la del poble romà (déu de la joventut), que no pas amb la guerra.
• Quirí, el primitiu déu de la «ciutadania» romana, en el doble vessant civil i
militar.
• Saturn, divinitat agrària per excel·lència, introductor de l’agricultura al Laci i
mític fundador del poble llatí.
• Janus, déu que presidia els començaments de totes les empreses. A ell estava
dedicat el primer mes de l’any, ianuarius, gener, i el primer dia de cada mes, les
Calendes; protegia les portes de les cases (ianua) i se’l representava amb un cap
de dues cares, mirant l’una cap endavant i l’altra endarrere.
• Vesta, deessa, primerament, de la llar domèstica, i, després, de la «llar» comuna,
de la ciutat, de l’Estat. El seu símbol, el foc, havia de cremar ininterrompudament.
• Tel·lus era la deessa de la Terra, mare de déus i homes, protectora de l’agricultura
en general.
Els tres primers, Júpiter, Mart i Quirí, constituïen una mena de «trinitat», una tríada
a l’estil de les existents en altres pobles indoeuropeus, com ara els germànics i els
antics indis.
Encara hi havia moltes altres divinitats agràries «especialitzades», entre les quals
destacaven: Flora, protectora de la floració dels arbres; Pomona, dels fruits; Faune,
dels ramats; Pales, deessa de les pastures i dels pastors; Silvà, dels boscos; Líber,
de les vinyes, i Terme, dels límits entre els camps i les fronteres dels pobles.
Època etrusca
Com en les altres facetes de la cultura romana, l’empremta dels etruscs en el camp
religiós, després del seu domini sobre Roma (segles VII-VI aC), va ser determinant.
Les principals manifestacions van ser:
• Substitució de la tríada llatina, masculina, d’origen indoeuropeu, per una tríada
etrusca en què, al costat de Júpiter, apareixien les dues grans deesses dels etruscs:
– Juno, la deessa protectora de les dones, dels matrimonis i dels naixements.
Identificada amb l’Hera grega, figura des del principi com la totpoderosa
esposa de Júpiter.
– Minerva, deessa de les activitats no agràries: la indústria, les arts, la saviesa.
Identificada amb Atena.
• Construcció del primer temple, similar als temples grecs, al capdamunt del Capitoli.
Aquest temple estava dedicat precisament a la nova tríada, anomenada per
això tríada del Capitoli.
• Introducció de nous déus:
– Déus propis, com Vulcà, déu del foc; Mercuri, del comerç; Venus, de l’amor i
de la bellesa.
– Déus adaptats dels grecs, com Apol·lo, déu del Sol, de l’endevinació i de la
medicina; Àrtemis, identificada amb la Diana llatina, deessa de la Lluna i de
la caça; Dionís o Bacus, déu del vi, del teatre i de les festes orgiàstiques, identificat
després amb el llatí Líber.
• Els artistes etruscs van ser els primers a Roma que representaren els déus amb
figura humana, com a ornament dels temples o bé dels sepulcres, segons la pràctica
habitual entre els grecs.
• És força probable que també fossin els etruscs els qui van introduir a Roma un
principi d’organització de la religió pública oficial: sacerdoci, rituals, calendari de
festes i celebració de «jocs» (ludi) de diversa mena: curses de carros i de cavalls,
lluites de gladiadors, representacions teatrals...
• L’ aportació etrusca més duradora i significativa a la religió romana va ser la
potenciació i la reglamentació de tot allò que feia referència als diferents sistemes
d’endevinació.
• També és d’origen etrusc la creença en l’existència d’una vida d’ultratomba, que
s’imaginava poblada de divinitats malignes, de dimonis i de turments infernals.
ÈPOCA DE LA REPÚBLICA
La religió privada o familiar
Déus
• El lar familiar: déu protector de la casa. Representat pel foc de la llar domèstica i
venerat en una espècie de capelleta (sacrarium) a l’atri o a l’espai central de la
domus.
• Els Penats (dos), dels quals depenia l’abundància de provisions per a la família
(penus, rebost). Se’ls representava com dos joves que portaven corns de l’abundància.
Seguien la família quan es canviava de casa.
• El Genius, esperit del pater familias. Se’l representava al sacrarium, vora el lar i
els Penats, en forma de serp.
• La deessa Juno, protectora de les dones de la família.
• Els Manes, les ànimes dels difunts de la família. Els familiars celebraven els seus
aniversaris i els encomanaven la cura dels qui havien mort feia poc. Les làpides
mortuòries s’encapçalaven amb les lletres D.M. (Diis Manibus, «als déus Manes»).
Culte
Cada família, a imitació del que al principi passava únicament amb els patricis,
tenia el seu propi ritual a l’hora de venerar els seus déus. Aquests ritus estaven presidits
pel pater familias. La dona, en casar-se, abandonava els cultes de la seva família
i s’incorporava als de la família del seu marit. També participaven, sobretot en el
culte al Genius, els esclaus i els «clients» de la família. Els ritus més freqüents eren
ofrenes d’aliments, libacions, pregàries, ornaments florals i espelmes enceses.
Déus romans Déus grecs Activitat Símbol
Júpiter Zeus Poder suprem Àguila, ceptre, llamp
Juno Hera Matrimoni Paó
Minerva Pal·les Atena Intel·ligència Òliba, olivera
Apol·lo Apol·lo Sol, arts Arc, lira
Diana Àrtemis Caça, Lluna Cèrvola, arc, Lluna
Mercuri Hermes Comerç Ales, caduceu
Vulcà Hefest Foc Enclusa, martell
Vesta Hestia Llac Foc, flama
Juno Hera Matrimoni Paó
Minerva Pal·les Atena Intel·ligència Òliba, olivera
Apol·lo Apol·lo Sol, arts Arc, lira
Diana Àrtemis Caça, Lluna Cèrvola, arc, Lluna
Mercuri Hermes Comerç Ales, caduceu
Vulcà Hefest Foc Enclusa, martell
Vesta Hestia Llac Foc, flama
Mart Ares Guerra Casc, armes
Venus Afrodita Amor, bellesa Colom
Ceres Demèter Terra Garba, falç
Neptú Posidó Mar Trident, cavall
Líber Dionís, Bacus Vi Pàmpols, copa
Venus Afrodita Amor, bellesa Colom
Ceres Demèter Terra Garba, falç
Neptú Posidó Mar Trident, cavall
Líber Dionís, Bacus Vi Pàmpols, copa
La religió popular
Déus
Com és lògic, els déus més venerats per aquell poble de camperols eren els déus
agraris relacionats amb l’activitat agrícola i ramadera. A més a més dels déus primitius
(el Mart primitiu, Saturn, Líber, Tel·lus), a principis de l’època de la República
apareix com a divinitat agrària més important la deessa Ceres, identificada amb la
Demèter grega, la gran protectora de les collites i de la fertilitat de la terra després
de la «mort» hivernal.
Culte
Se celebraven festes al llarg de l’any en honor de cadascuna d’aquestes divinitats. En
aquestes festes s’oferien sacrificis d’animals, es feien menjars compartits i processons
suplicatòries, o bé s’encenien focs i s’ornaven estàtues i altars, s’oferien exvots
fets de cera, ceràmica o bronze, es practicaven danses i cants rituals, etc.
Tots aquests ritus i fórmules estaven escrupolosament reglamentats des de temps
immemorials, i les fórmules i les oracions es continuaven repetint en un llatí que cada
cop resultava més inintel·ligible per als que hi assistien, com en el cas de la festa en
honor a Mart protagonitzada pels arvals.
La religió oficial
Déus
Després d’un procés que s’havia iniciat ja en època etrusca i que s’havia perllongat
durant els primers segles de l’època de la República, a Roma es va anar configurant
un grup de grans déus, dotze en total, a còpia d’identificar alguns dels seus antics
déus amb els que habitaven l’Olimp grec.
El procés d’assimilació va consistir a anar atribuint a poc a poc els mites i les funcions
del déu grec al seu paral·lel romà corresponent, fins a identificar-los totalment,
mantenint, però, el nom llatí. D’aquesta manera es van arribar a establir les parelles
següents: Zeus-Júpiter; Hera-Juno; Atena-Minerva; Hermes-Mercuri; Hefest-Vulcà;
Ares-Mart, etc. Apol·lo va ser l’únic que no es va identificar amb cap déu llatí i, per
tant, va conservar el seu nom grec i l’apel·latiu Febus com a déu de la llum.
Aquest panteó grecoromà va constituir el nucli a l’entorn del qual es va organitzar
la religió oficial de la ciutat de Roma.
Festes
N’hi havia de dos tipus:
• Les feriae o festivitats religioses en sentit estricte. En aquestes festivitats el ritus
fonamental era un sacrifici d’animals, normalment braus, porcs o ovelles, fet en
llocs públics, normalment davant del temple del déu o la deessa en honor del qual
se celebrava. Les més importants eren les Lupercals, en honor de Faune-Pan, les
Feràlies, dedicades als difunts, les Liberàlies, dedicades a Líber-Dionís, i les
Saturnals, dedicades a Saturn, que se celebraven al desembre i són els precedents
de les nostres festes nadalenques, amb intercanvi de presents inclòs.
• Els ludi (jocs), festes de caràcter civicoreligiós. Duraven uns quants dies. A més
de sacrificis, processons, pregàries, etc., es programaven diversos tipus d’espectacles:
representacions teatrals, curses de carros o de cavalls, combats de gladiadors
i caceres de feres importades de llocs exòtics. Els més importants eren els Megalenses
(Cíbele), els Cerials (Ceres), els Apol·linars (Apol·lo) i els Ludi Romani
(Júpiter). Aquests ludi, cada cop més variats i costosos, eren organitzats i pagats
pels magistrats de la ciutat.
Temples
Eren el lloc principal de culte, però no l’únic. El temple no era el lloc de reunió dels
fidels, sinó l’habitacle del déu. Roma va heretar el tipus de temple etrusc, adaptat,
al seu torn, del temple grec, i el propagà.
Sacerdots
El sacerdoci era una mena de funció pública. Els sacerdots formaven col·legis especialitzats.
Els més importants tenien la consideració de magistrats de la ciutat.
Els col·legis més importants eren:
• Els flamines. Cadascun s’ocupava del culte d’una de
les grans divinitats. Els més importants eren els tres
déus de la primitiva tríada llatina: Júpiter, Mart i
Quirí (identificat amb Ròmul).
• Els pontifices, literalment «constructors de ponts».
Estaven presidits pel Pontifex Maximus, càrrec religiós
i polític de molta influència. Controlaven tot allò que
feia referència al culte públic: establien el calendari de
festes variables, vigilaven l’observança exacta dels
ritus, controlaven la redacció dels annals oficials de la
ciutat i presidien les grans cerimònies religioses públiques.
Hi havia altres col·legis sacerdotals com el dels àugurs,
que eren experts en les tècniques de l’endevinació, que
tenien tanta tradició i importància en el món romà; o el
de les vestals, sacerdotesses responsables de mantenir
encès el foc sagrat al temple de Vesta, autèntica «llar» de
la ciutat.
ÈPOCA IMPERIAL
La religió romana va començar a experimentar en els últims temps de l’època anterior,
un seguit de transformacions que s’acceleraren i es feren més profundes a partir
dels inicis de l’època imperial.
La religió tradicional, estesa amb la romanització per totes les províncies de l’Imperi,
es va anar desvirtuant. La mitologia grega romanitzada no va acabar de tenir
acceptació en el sentiment veritablement religiós de la gent, que la veia com una
cosa més aviat literària i oficialista.
En el medi urbà, les necessitats religioses de la població van començar a ser satisfetes
per altres cultes, que havien arribat de les províncies, sobretot de les orientals,
introduïts pels soldats que hi havien anat a servir: el culte a la deessa Cíbele, a l’egípcia
Isis i al déu Mitra, procedent de Pèrsia.
Aquests cultes tenien uns components de misteri, d’orgia, de fraternitat i de promesa
d’immortalitat, que van atreure de seguida les capes més incultes de la societat.
La minoria culta, sota la influència del pensament grec, es va anar fent cada vegada
més crítica respecte a la religió tradicional: tant la popular, considerada mera
superstició, com l’oficial, considerada formalista i vàcua.
