MAGISTRATURAS

Les magistratures

Les magistratures es repartien el poder executiu, civil i militar, i l’administració
de la ciutat de Roma, de primer, i de l’Imperi, després. Es distingeixen
dues menes de magistratures: les ordinàries, que eren operatives en
temps de normalitat, i les extraordinàries, que es constituïen en estats d’excepció.
Entre les ordinàries n’hi havia quatre, amb poder executiu, que s’encarregaven
de les tasques de govern. Aquestes magistratures constituïen
el cursus honorum .
 Eren, de major a menor, les següents:

• Els cònsols. Eren dos i d’ells depenia la prefectura de la ciutat estat.
Eren l’autoritat suprema civil i militar: presidien el Senat i l’assemblea,
dirigien l’exèrcit i manaven sobre la resta de magistrats.
• Els pretors. Fins al final de la República també van ser dos. Eren els
responsables de l’administració de la justícia: un, el praetor urbanus, s’ocupava
dels litigis entre ciutadans romans; l’altre, el praetor peregrinus,
s’ocupava dels litigis en què intervenien forasters.
• Els edils. Eren quatre: dos patricis (curules) i dos plebeus. S’encarregaven
de l’administració de la ciutat, com els actuals regidors: obres
públiques, festes, aprovisionament, seguretat ciutadana, etc.
• Els qüestors. Passaren de ser dos al principi a ser quatre en temps de
Cèsar. Eren els encarregats de l’administració dels fons públics i del
control de les despeses civils i militars, tant a Roma com a les altres províncies.
Aquestes quatre magistratures tenien un conjunt de característiques
comunes:
• Anualitat. La durada dels càrrecs era d’un any, i no admetien pròrroga;
de tal manera que hi havia eleccions cada any.
• Col·legialitat. Cada magistratura, tal com s’ha vist, era exercida per
dos o més col·legues, amb la mateixa autoritat i dret a vetar-se mútuament.
• Els tribuns de la plebs. Eren deu. Defensaven la plebs contra els abusos
dels altres magistrats, quasi sempre patricis, sobre els quals tenien
dret de vet. Convocaven i presidien el concili de la plebs, després
Comicis tributs. Es consideraven sagrats (intocables).
Les magistratures extraordinàries només eren escollides en situacions de
perill excepcional per a la supervivència de la ciutat. Eren dues: el dictator,
magistrat amb plens poders, sense col·lega, elegit entre els excònsols per un
període màxim de sis mesos, i el seu lloctinent, el mestre de la cavalleria.

El Senat
Aquesta institució, la fundació de la qual s’atribuïa a Ròmul, fou sempre
el veritable centre del poder polític en l’època de la República, tant
per l’autoritat i el poder personal dels seus components, la pertinença
dels quals a l’ordre senatorial era vitalícia, com per la importància en
les seves funcions en la política exterior i interior:
• Política exterior: decisions sobre declaracions de guerra i signatures
de pau, assignació de governs de les províncies, i de
comandaments militars, etc.
• Política interior: ratificació de les lleis fins al segle III aC, direcció
i control de l’actuació dels magistrats, administració de la
hisenda pública, etc. Els seus dictàmens, anomenat senatus consulta,
tenien força de llei.

Els comicis
En el cas de la República romana s’ha de parlar de comicis o assemblees
en plural, perquè, a més dels Comicis curiats, hereus de l’època
monàrquica i reduïts a funcions protocol·làries, hi havia dues
menes més de comicis: els Comicis centuriats i els Comicis tributs.
Tots dos eren diferents quant a les funcions, el sistema de votació i,
fins i tot, el lloc de reunió, tot i que els participants eren els mateixos,
és a dir, els ciutadans romans.

AQUAE

El tractament de l’aigua va ser una qüestió cabdal per a la vida en les ciutats romanes. Expliqueu, en quinze línies com a mínim (unes cent cinquanta paraules), les diverses maneres que els romans tenien per a assegurar el subministrament d’aigua a una ciutat i referiu-vos explícitament als aqüeductes (definició, motius de la seva construcció, descripció, nom i funció de les parts de què consten, requisits tècnics per a un bon funcionament, etc.). Igualment, digueu com asseguraven l’evacuació de les aigües residuals de les ciutats. Esmenteu com a mínim tres ciutats de Catalunya o de la península Ibèrica que conservin restes d’un aqüeducte.

Roma fue indudablemente una civilización del agua.Es cierto que en las ciudades griegas se construyeron sisteikmas de túneles, galerías o cisternas. Fueron uno de los máximos ejemplos de las grandes obras públicas, que los romanos consideraron siempre prioritarias.

No todas las ciudades romanas disponían de acueductos,
Los acueductos se crearon para atender todas estas necesidades. Cuando se menciona la palabra acueducto pensamos de inmediato en las impresionantes construcciones de Segovia, Mérida o Tarragona, por limitarnos a España. Pero las arquerías monumentales eran sólo una parte del sistema de abastecimiento hidráulico, cuyo objetivo era traer el agua desde fuentes y manantiales que podían hallarse a más de 50 kilómetros de distancia.Sin embargo, en su mayor parte la conducción de agua se hacía por canales subterráneos o a ras de suelo.

Abastecer a la Urbe

Roma llegó a tener doce acueductos, el más antiguo de los cuales era el Aqua Appia cuya construcción fue debida a Apio Claudio el Ciego y se inauguró en el año 312 a.C. con un recorrido de más de 1,6 kilómetros. Se calcula que Roma llegó a disponer de un millón de metros cúbicos de agua al día para cubrir las necesidades de una población en constante aumento y para alimentar las once grandes termas, los aproximadamente 900 baños públicos y las casi 1.400 fuentes monumentales y piscinas privadas.

Para la gestión de las aguas residuales, las ciudades contaban con una completa red de alcantarillado.
La construcción de un acueducto, desde su captación hasta su punto de distribución final, era una empresa costosísima y una de las obligaciones que tenían que afrontar las ciudades, que se enorgullecían de ello. Por lo que sabemos, la financiación de estas obras era a la vez pública y privada. En ocasiones, los acueductos eran sufragados por grandes personajes y por lo general las obras se llevaban a cabo durante el ejercicio de sus funciones políticas. 

Una empresa titánica

Hay pocos testimonios directos del proceso de construcción de un acueducto. Un nutrido grupo de trabajadores especializados o aquarii,  palabra que podríamos traducir como fontaneros, se encargaba del buen funcionamiento y limpieza de los acueductos. Estos técnicos estaban al frente de un servicio de reparaciones y limpiaban sistemáticamente los canales para evitar las obstrucciones y el empeoramiento de la calidad del agua; para ello, el canal por el que circulaba el agua estaba siempre cubierto y se instalaban regularmente albercas llamadas piscinae limariae para decantar las impurezas.

Acueducto Merida 

Acueducto Tarragona

Acueducto Segovia

guerras medicas

LAS GUERRAS MÉDICAS  Las guerras greco-persas, persas o Guerras Médicas tuvieron lugar, principalmente, entre 492 y 449 a. C. La victoria militar impidió que el conjunto de la Hélade oriental se convirtiese en una satrapía del Gran Rey y continuase su propia evolución histórica.

Los primeros grandes monarcas persas, que hegemonizaron a los medos, Ciro el Grande y Cambises, extendieron sus dominios, antes del 522, desde el Indo hasta el Nilo y las costas asiáticas del Egeo. Tras la derrota de Creso de Lidia, su reino y su vasta área de influencia anatólica, incluidas las costas pobladas por griegos, cayeron en manos persas y fueron adscritas al sátrapa de Sardes, antigua capital de Lidia.

Por causas varias que no se conocen con toda precisión, las ciudades grecoasiáticas se alzaron, pero fueron derrotadas y castigadas: Mileto, la principal, fue incendiada. Los rebeldes fueron ayudados, aunque en escasa medida, por algunos griegos europeos, como atenienses y eretrios. Darío quiso castigar la intromisión y preparó una gran expedición contra la Grecia europea. Fuerzas de tierra y mar, muy numerosas, cruzaron los estrechos. Pero la flota, imprescindible en la expedición, fue destruida por una tormenta . En el 490, un nuevo ejército, de unos 25.000 hombres, pudo desembarcar al N. del Ática, en la planicie de Maratón. Atenas había solicitado la ayuda de los hoplitas lacedemonios, que demoraron su partida por causas rituales. Diez mil hoplitas atenienses, mandados por otros tantos estrategos, con el solo refuerzo de 1.000 aliados de Platea lograron vencer, dirigidos por Milcíades, a la infantería persa, cuyo descalabro fue tan sensible que desbarató la operación combinada por Darío. La tradición señala que las bajas griegas sumaron 192 hombres frente a 6.400 del contingente imperial. Los hoplitas regresaron a la capital y las fuerzas del Gran Rey volvieron a sus países.

Diez años más tarde, regresó Jerjes, sucesor de Darío, con un enorme ejército  que forzosamente avanzó con lentitud y permitió preparar la defensa griega. En el 481, la magnitud de la amenaza produjo como efecto una liga defensiva de varios Estados helenos, cuyas tropas fueron encomendadas al mando espartano y su flota al ateniense. Los griegos discutieron si la defensa inicial por tierra debía situarse en el estrecho istmo de Corinto  o en el desfiladero de las Termópilas, como deseaban los Estados más norteños.

 Finalmente, bajo mando de uno de los diarcas espartanos, Leónidas, 7.000 infantes se apostaron en las Termópilas y 271 naves mandadas por Temístocles lo hicieron en el cabo Artemisio. Los ejércitos persas de tierra y mar atacaron a la vez, en agosto del 480. Por mar, intentaron sorprender a la armada helena, que logró informarse de sus intenciones: sus maniobras y una fuerte tormenta que la sorprendió en puerto, mientras las naves del Gran Rey estaban en mar abierta, causaron daños al invasor. En las Termópilas, Leónidas y sus hombres resistieron durante dos días, con grave daño del enemigo, pero fueron rodeados y exterminados, aunque ganaron un tiempo precioso. El ataque naval persa, que supuso muchas bajas por ambos bandos, no fue resolutorio. El ejército de Jejes, con contingentes de griegos septentrionales que se sumaron a sus tropas, tomó Atenas, desguarnecida y evacuada, en septiembre y la entregó al fuego. La flota, única esperanza, se alineó en el estrecho de Salamina.

LA CIUTAT ROMANA

El traçat de la ciutat

Aquest tipus de traçat buscava l’adaptació al medi físic en què s’assentava, normalment solia ser

un lloc elevat, i la millor defensa contra els enemics. Es tractava de recintes emmurallats

de petita extensió, que no responien a cap pla preconcebut i estaven pràcticament

sense urbanitzar; es designaven amb la paraula oppidum.

Es conserven exemples d’aquest tipus d’hàbitat als castros del nord-oest de la Península.

Estaven construïts en elevacions estratègiques, ben proveïdes de defenses

naturals; els habitatges de planta rodona, amb una peça única i una coberta de palla

o brancam, s’agrupaven sense cap altre criteri que l’adaptació més bona possible al

terreny o al clima.

El traçat planificat

Aquest altre model urbà s’havia anat desenvolupant de manera semblant i simultània

pel Mediterrani oriental i també en la civilització

etrusca. Els romans el van copiar dels etruscs i posteriorment el van estendre per tot

l’Imperi.

Edificis i monuments públics

En totes les ciutats planificades es van repetint uns tipus fixos de construccions

públiques de grans dimensions que els romans, prenent models grecs, van escampar
per tots el confins de l’Imperi.
Al voltant del fòrum, el centre de la vida pública de Roma, es concentraven els edificis
que eren el símbol de les principals institucions de la ciutat:
• Els temples, en els quals se celebrava el culte de la religió oficial i que solien ser
de planta rectangular, com els grecs, tot i que també n’hi hagué de planta circular.
• Les basíliques, immensos espais coberts i amb porxos, de tres naus, on es reunien
els tribunals de justícia, es parlava de negocis o simplement es passejava, i
que van servir de model per als temples cristians.
• La cúria, on es reunia l’Assemblea de representants de la ciutat (a Roma, el Senat;
a les províncies, el consilium municipal).
• Les tribunes per als discursos dels polítics i dels governants.
• Els mercats, amb la seva gran qüantitat de locals per a tota mena d’intercanvis

Els espais per al lleure
Mereixen un capítol a part els grans recintes destinats al lleure i als espectacles de
masses: el teatre, l’amfiteatre i el circ. També es poden considerar espais per al lleure
les termes, que hem estudiat en la unitat anterior.

El teatre
Sembla que els espectacles teatrals, com tantes altres coses, també van ser introduïts
a Roma pels etruscs. Sobretot va assolir un gran auge la comèdia arran de la
progressiva influència cultural grega que es produí a partir del segle III aC. I de la
mateixa manera que els autors romans copiaven i adaptaven les obres dels grecs,
els arquitectes copiaven i adaptaven el tipus de recinte teatral que es feia servir a
les ciutats gregues.
El teatre romà constava essencialment d’una graderia semicircular esglaonada, la
cavea, que envoltava l’espai teatral, l’orchestra; tancant l’orchestra, davant de la
cavea, hi havia una plataforma feta d’obra, a l’altura més o menys d’un metre, anomenada
scaena, que estava tancada per un mur elevat.

L’amfiteatre
El primer amfiteatre que es va construir a Roma, en temps de Cèsar, va ser de fusta.
Es tractava d’un recinte el·líptic format per dos teatres units per l’orchestra. L’invent
va tenir tanta acceptació que, a partir d’August, es van construir diversos amfiteatres
de pedra. El més famós va ser l’anomenat Colosseu, edificat a l’època de Trajà,

amb capacitat per a uns 45.000 espectadors.

Els amfiteatres, construïts amb les mateixes tècniques arquitectòniques
i la mateixa decoració que els teatres, constitueixen una edificació
típicament romana, que ha sobreviscut en els nostres estadis,
camps de futbol i places de toros actuals. L’ espai el·líptic resultant al
centre és l’arena, on tenen lloc les popularíssimes i sagnants lluites de
gladiadors.

El circ

El circ era el recinte en què se celebraven les curses de carros, anomenades
quadrigues, si eren de quatre cavalls, i bigues, si eren de dos.
Aquest era l’espectacle esportiu preferit pels romans. Despertava en
ells tanta passió com entre nosaltres ho fa el futbol. Els noms dels
millors aurigues, fins i tot dels millors cavalls, han quedat escrits per
a la posteritat en mosaics i inscripcions.
El recinte estava inspirat en l’estadi i en l’hipòdrom dels grecs: es tractava
d’un espai rectangular allargat, amb un dels costats menors una
mica arrodonit; al centre d’aquest espai hi havia un mur molt llarg,
anomenat spina, al voltant del qual els carros feien voltes.
El circ més grandiós dels que es van edificar a Roma va ser el Circ
Màxim, a la vall que hi havia entre els turons de l’Aventí i del Palatí;
tenia capacitat per a 150.000 espectadors. A l’Estat espanyol, el que
s’ha conservat millor és el de Mèrida.

ΕΜΠΟΡΙΟΝ

ΕΜΠΟΡΙΟΝ

1.     On és Empúries?

    Situada en el noreste de la península Ibérica,

1.    Com i quan hi van arribar els grecs?

      El nombre de Ampurias deriva del griego Εμπόριον, que significa "mercado" o "almacén comercial". Su importancia le viene por ser la primera colonia griega y romana de la Península Ibérica, una puerta de entrada no sólo de productos de consumo sino de toda una cultura que poco a poco fue introduciéndose entre los pueblos indígenas. Fue fundada en el año 575 a.C. por un grupo de foceos que la establecieron como enclave comercial para la zona occidental del Mediterráneo.

Cuando los griegos llegaron a la bahía de Rosas, encontraron allí a un pueblo indígena, los indiketes, que estaban a medias entre el Bronce Final y la I Edad de Hierro y tenían una economía basada en la agricultura y una ganadería de subsistencia. Los indiketes serían de los primeros pobladores en comerciar con los griegos.

Cuando los foceos arribaron a la costa, tenían un interés simplemente comercial.

A partir de este momento, la ciudad vivió un gran esplendor durante el siglo V a.C., convirtiéndose en un punto clave del comercio mediterráneo. Los acuerdos políticos y comerciales que es establecieron con los indiketes favorecieron tanto a éstos como a los griegos, por lo que la zona siguió creciendo. Un siglo más tarde, empezarán a acuñarse monedas de tipo griego. Con el comienzo de las Guerras Púnicas, Ampurias se declaró aliada de Roma, favoreciendo así la llegada de los primeros romanos a la ciudad, que en principio serían soldados.


El declive de Ampurias comenzó cuando se vio ensombrecida por las colonias próximas de Tarraco (Tarragona) y Barcino (Barcelona). En el siglo I d.C. la ciudad empieza a ser abandonada y algunos edificios comienzan a derrumbarse, aunque la parte romana de la ciudad conservó cierta importancia hasta la invasión normanda del siglo IX.

1.  Fins quan s’hi van quedar?

 La competència crea una recessió en l'economia emporitana. Els emporitans envien una ambaixada a Roma demanant ajuda. Roma tanca el tractat de l'Ebre amb Àsdrubal el 226 aC, segons el qual els púnics no podien passar el riu. Amb la Segona Guerra púnica, Empúries es posiciona com un fidel aliat de Roma. El 218 aC, els romans envien un exèrcit, que desembarca a Empúries, amb la missió de tallar els subministraments d'Anníbal. 

1.   De quina època són les restes que s’hi han trobat?

t          Des del siglo VI-III a.C hasta el seglo VI d.C.

a

1.    Descriviu breument què hi ha en aquest jaciment.

      Empúries constitueix un lloc privilegiat per entendre l’evolució de l’urbanisme grec implantat a l’extrem occidental de la Mediterrània, així com per analitzar l’urbanisme romà del període final de la República i la seva transformació posterior durant l’època imperial.
Empúries és l’únic jaciment arqueològic de la península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega –l’enclavament colonial d’Empòrion- amb les restes d’una ciutat romana, creada a inicis del segle I aC sobre les estructures d’un campament militar romà instal·lat durant el segle anterior.
A mig camí de l'itinerari es pot visitar el Museu monogràfic de les excavacions d'Empúries. Es conserven alguns dels objectes descoberts durant les excavacions, així com la sala monogràfica de l'Esculapi d'Empúries.

1.    De qui és l’estàtua que veiem a la fotografia? Expliqueu el que en sabeu. 

     La majoria d'experts consideren actualment que correspon a una representació de Serapis, encara que se'l  conegui amb el nom popular d'Esculapi d'Empúries. No es conserva cap part del ceptre que, sens dubte,  sostenia amb la mà esquerra i que només podia ser portat per un déu major.

Empúries (Ampurias)

aracne

Atenea es una diosa que con los otros dioses en el Olimpo vive .
Atenea es la diosa de la inteligencia y del arte.