QUE SON ESTOS OBJETOS

El profesor a llegado con una bolsa de tela que avia 3 objetos ( dos de plomo i uno     de bronze).

    El trabajo de bestigación a consistido en adivinar en que se tratava cada uno de         los objetos, para que servia i de que epoca datavan. Lo primero que emos echo es     medirlos i el profesor nos a dado una pista en cada uno: aque anbito de la vida de       los romanos corespondia cada uno de los objetos. Los objetos son los siguientes:

Proyectiles con 2000 años de antiguedad. Proyectiles para lanzar con honda. Estos proyectiles estan fabricados de plomo, pero los primeros eran de piedra

Esta fet de plom i es calcula que té més de 2000 anys d'antiguitat. Es tracta d'un pes per a un teler. Té dos petits forats pels quals es passava el fil per fer contrapès.

Aquest objecte era per a l'àmbit científic o culinari. Es tracta d'un pes bizantina feta de bronze que servia per calcular el pes aproximat d'un objecte. Aquest objecte té uns símbols ibers a la part superior que significa Quartans.

ACUEDUCTO DE SEGOVIA

El acueducto de Segovia es un acueducto romano situado en la ciudad española de Segovia. Su construcción se data a principios del siglo II d. C., en época del emperador Trajano. La parte más visible, y por lo tanto famosa, es la arquería que cruza la plaza del Azoguejo, en la ciudad.

El acueducto de Segovia conduce las aguas del manantial de la Fuenfría, situado en la sierra cercana a 17 kilómetros de la ciudad, en un paraje denominado La Acebeda. Recorre más de 15 kilómetros antes de llegar a la ciudad. El agua se recoge primeramente en una cisterna conocida con el nombre de El Caserón, para ser conducida a continuación por un canal de sillares hasta una segunda torre (llamada Casa de Aguas), donde se decanta y desarena, para continuar su camino.

En la parte central del acueducto se puede observar la figura de la virgen Maria (puesta posteriormente a los romanos) y debajo de la misma, un muro de piedra con unas marcas. Esas marcas o huecos sirvieron a los romanos para poner una inscripción que más tarde alguien robaría (porque estaban hechas de oro).

SOCIETAT RELIGIOSA I CIVIL A LA ROMA ANTIGA

• La família com a societat religiosa

L’ erudit francès Fustel de Coulanges, en l’obra La ciutat antiga, definia la família

com «un grup de persones a les quals la religió permetia invocar la mateixa llar i

oferir menjar fúnebre als mateixos avantpassats». Entre les persones que formaven

aquesta societat religiosa no hi havia l’esposa, si no renunciava prèviament al culte a

la seva pròpia família, cosa que només passava si el matrimoni s’havia celebrat sota

la fórmula cum manu.

El summe sacerdot d’aquesta petita comunitat era el pater familias; a ell, i només a

ell, li corresponia celebrar els ritus familiars, i entre les seves obligacions es trobava

la de conservar-los i transmetre’ls als seus descendents a través d’un fill masculí.

• Déus privats

A més dels déus oficials de l’Estat, cada família tenia els seus propis:

• Lar familiar. Era el déu protector de la casa, representat pel foc domèstic, al qual

es venerava al lararium, una petita capella situada a l’atri de la casa.

• Penats. El nom deriva de penus (rebost); eren déus protectors dels queviures de

reserva de la família; se’ls solia representar com dos joves que tenien a les mans

el corn de l’abundància.

• Manes. Ànimes dels difunts als quals anualment se’ls feia ofrenes de flors, llet, vi

i mel, bé per l’aniversari de la seva mort, bé per les festes Parentalia que se celebraven

al mes de febrer.

• Genius. Era l’esperit protector del pater familias com a generador i continuador

de l’estirp familiar. Se l’acostumava a representar amb forma de serp. Les dones

tenien la deessa Juno com a geni comú.

• La família com a societat civil

La família constituïa també una societat civil d’estructura patriarcal sobre els membres

de la qual manava el pare amb una autoritat pràcticament absoluta. Aquesta

autoritat rebia el nom de patria potestas. Gràcies a aquesta autoritat del pater familias

sobre tots els membres de la família, el pare tenia alguns privilegis:

• Tenia autoritat sobre la dona.

• Podia acceptar o refusar un fill recent nascut.

• Tenia autoritat sobre els fills, que arribava fins i tot al dret a la vida o a la mort.

• Era l’amo absolut de la propietat familiar (patrimoni) i l’únic que tenia capacitat

per comprar o vendre.

• Era l’únic de tota la família que tenia personalitat jurídica.Amb el temps, la patria potestas es va anar debilitant, i en l’època de l’Imperi ja

només era un record del que havia estat, encara que el pare va continuar mantenint

algunes prerrogatives, com ara la d’acceptar o refusar un fill recent nascut, que no

va desaparèixer fins que es va imposar el cristianisme.

• Els fills

Quan naixia un fill, la comadrona el dipositava als peus del pare. Si ell l’alçava en

braços, manifestava públicament que l’acceptava; si es girava d’esquena i el deixava

a terra, el recent nascut era exposat (abandonat) a la porta de la casa o en algun lloc

destinat a tal efecte, on podia ser recollit per qualsevol persona. Alguns els salvaven

per convertir-los en esclaus, si eren nens, o prostitutes, si eren nenes. Els febles i els

que tenien alguna deformitat eren eliminats o símplement se’ls deixava morir.

Després de vuit dies per a les nenes, i nou dies per als nens, es feia un acte de purificació,

la lustratio, cerimònia en la qual el fill s’incorporava a la societat religiosa

familiar, se li posava nom i se l’inscrivia en el cens dels ciutadans. El nom dels nens

constava de tres components:

• Praenomen. Era el nom personal i generalment s’escriu abreujat. 

• Nomen. Era el nom comú a tots els membres de la gens. 

• Cognomen. És un sobrenom que té l’origen en algun defecte físic.

Les nenes només tenien un nom, normalment el del pare; quan en una família hi

havia més d’una nena amb el mateix nom, per evitar equívocs, s’hi acostumava a

afegir maior (la gran) o minor (la petita).

Alhora que es posava nom a les criatures, se’ls penjava al coll la bulla, una caixeta

amb amulets per protegir-los del mal d’ull, que portaven fins al dia que, als 16 o 17

anys, es treien la toga praetexta i es posaven la toga viril. Aquest acte constituïa la

majoria d’edat, el pas a ciutadans, i les famílies ho celebraven amb una gran festa.

OBRES PÚBLIQUES

LES OBRES PÚBLIQUES

Calçades i ponts

La necessitat de conquerir i de governar els territoris conquerits va imposar a l’Estat
romà la posada en pràctica d’un esforç constructiu ingent. En cap cas aquest esforç
va ser tan intens i constant com en la construcció i la conservació d’una atapeïda
xarxa de camins que unís fàcilment amb Roma els llocs més recòndits de l’Imperi.
Raons estratègiques, econòmiques i polítiques els mogueren a fer-ho.

La calçada

És el més important de tots els tipus de vies romanes. La seva amplària era de cinc o
sis metres, de manera que dos carros es podien encreuar sense problemes, i tenien, a
més a més, voreres o voravies. Estaven construïdes a consciència, amb un paviment
de mig metre de fondària, compost per quatre capes de materials diferents, entre dos
marges de carreus. La part superior estava formada per lloses.

Principals calçades romanes

Les primeres calçades del territori llatí daten de mitjan l’època republicana: la via
Àpia, començada en el segle IV aC, anava des de Roma fins al sud del mar Adriàtic;
la Flamínia, cap al nord de l’Adriàtic; l’Aurèlia unia Roma amb la Provença, etc.

Els ponts

Els romans van desenvolupar més que cap altre poble de l’antiguitat la tècnica i la
bellesa dels ponts. Les seves calçades no s’aturaven davant els grans rius, les valls o
les zones de pantans.
La base del pont era un arc profund, en realitat una volta curta de mig canó, de
blocs de pedra ben treballats, sense argamassa a les juntures. Damunt seu hi havia
una calçada plana, de cinc o sis metres d’ample, amb voreres. Aquest model de
pont és el que ha persistit fins al segle XX. Per molts ponts romans encara circula el
trànsit actual.
A l’Estat espanyol destaquen els de Mèrida, Alcántara, Còrdova i Salamanca.

Aqüeductes i clavegueram

Els romans van tenir gran cura de tot allò que es referia al subministrament d’aigua
per a les ciutats i al sistema de desguàs i de clavegueram corresponent; per a tot
això van desenvolupar tècniques apreses dels etruscs. A les cases rurals i a les urbanes
unifamiliars el consum d’aigua estava assegurat mitjançant els pous i les cisternes
que emmagatzemaven l’aigua de la pluja recollida a l’impluvium.

Els aqüeductes
Per tal de satisfer aquest enorme consum d’aigua es construïen enormes dipòsits a
l’entrada de les ciutats, proveïts per mitjà d’aqüeductes que captaven les aigües
dels rius, de les fonts i, fins i tot, dels pantans artificials, que podien estar situats
a molts quilòmetres de distància.
Roma estava proveïda per quinze aqüeductes.
L’ aqüeducte més antic de l’Estat espanyol és el de les Ferreres, a Tarragona, i el
més monumental és el de Segòvia, que fa més de trenta metres d’alçada a la part
central; també són interessants les restes de l’aqüeducte de Mèrida.

El sistema de clavegueram

La gran quantitat d’aigua que es consumia a les ciutats romanes es desguassava mitjançant
un sistema de clavegueram molt complet. La xarxa de galeries subterrànies,
reforçades amb voltes de mig canó, coincidia amb les de les vies urbanes. Les aigües
utilitzades a les cases, les termes i les fonts, així com les de la pluja, desembocaven
allà. Solien anar a parar a un riu proper o al mar, si eren ciutats costaneres.

Muralles i fortificacions

La major part de les ciutats romanes de nova planta van ser creades a finals de la

República i a començaments de l’Imperi. D’aquí ve que no necessitessin protecció

especial contra enemics exteriors, perquè vivien tranquil·les durant la pax romana.

El DRET ROMÀ

Definició
A partir del segle IV, el terme ius va ser substituit per derectum, mot derivat
de directum, «el que és recte», i d’aquí deriva la paraula dret.
Probablement va contribuir a això la idea moralista del cristianisme que una
conducta que segueix el camí recte necessàriament ha de ser justa.

El conjunt de lleis de l’època romana
El dret romà és el conjunt de normes amb valor de llei, això vol
dir, amb capacitat per obligar a complir-les, acumulades al llarg de la història de
Roma. Des de les lleis no escrites, heretades dels avantpassats, que constituïen
l’anomenat «dret consuetudinari», fins a les lleis escrites, la història de les quals
comença amb les famoses Lleis de les XII taules, de mitjan segle V aC. Aquest conjunt
de lleis es distribuïa en dos grups. Aquest dret era públic pel que feia a la
regulació de l’organització de la República, i era competència de les magistratures
i de les diverses institucions polítiques; però tenia un aspecte privat, pel qual es
regien les relacions entre els ciutadans, ja que regulava el dret de propietat, de
família, de comerç, etc.
Les que afectaven les relacions amb altres pobles, o els
litigis dels estrangers a Roma, o d’un ciutadà amb un estranger, constituïen l’anomenat
«dret de gents» i es basaven en el dret natural.
Durant l’època de la República, el principal òrgan legislatiu era l’Assemblea.

La jurisprudència romana
En segon lloc, s’entén per dret romà el conjunt d’obres que ens han arribat de l’època
romana en què s’estudiaven, comentaven, resumien i compilaven les normes
legals, és a dir, la jurisprudència. És obra dels anomenats juristes o jurisconsults,
especialment de l’època imperial.

Una matèria d’estudi
Finalment, per dret romà s’entén una assignatura, una matèria fonamental en els
estudis de dret pràcticament fins a l’actualitat. El dret romà ha continuat present
en tots els plans d’estudi de les facultats de dret de tot el món. Gràcies a aquest fet,
encara és una base comuna a l’hora d’afrontar els estudis jurídics als països més
diversos,i el lèxic jurídic llatí (termes, expressions, definicions, etc.) encara és viu
en llengües diverses, no només entre els especialistes, sinó també, en bona part,
entre la gent culta en general.

Història del dret romà
Podem definir el dret romà com el conjunt de normes legals que es va anar elaborant
al llarg dels segles que va durar la història de Roma.
En la formació i el desenvolupament del dret romà podem distingir les tres etapes
que veurem a continuació.

Des de la fundació de la ciutat (754 aC) fins al final de la Segona Guerra Púnica (201 aC)
En els primers temps, Roma era una ciutat Estat d’escassos territoris en els quals els
habitants es dedicaven bàsicament a fer de pastors i a l’agricultura. La societat estava
organitzada en dos grans blocs: patricis i plebeus.
Al costat d’aquest populus romanus hi havia la plebs, els components de la qual provenien
de pobles limítrofes i tenien alguns drets però els en faltaven d’altres.


Des del final de la Segona Guerra Púnica fins a la mort d’Alexandre Sever (235 dC)
És l’època de més expansió de Roma, en què deixa de ser una ciutat Estat i esdevé
una capital, una potència mundial, on van molts visitants anomenats peregrini, que
no són ciutadans romans i, per tant, no tenen ius civile i, d’altra banda, no coneixen
les normes i les lleis de la ciutat, fer que crea un seguit de problemes als quals el ius
civile no pot donar resposta.
 Hi va contribuir d’una manera decisiva la creació del praetor peregrinus (242 aC),
càrrec polític investit de jurisdicció tant en les controvèrsies entre estrangers com
entre aquests i els ciutadans romans.

Des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC) fins a Justinià
Quan va morir Alexandre Sever, l’Imperi va entrar en una profunda crisi, les lluites
entre generals, les revoltes militars i les guerres amb els pobles fronterers, cada
vegada més freqüents.
Tot i que el nou centre del poder estava situat a Orient, el llatí va continuar essent
la llengua oficial dels tribunals i el dret romà va sobreviure en forma de col·leccions
i compilacions.

EL EJERCITO ROMANO

Època Monàrquica

El servei militar era, per a tots els romans homes, un dret i una obligació inherent a la condició de ciutadà.
La societat romana estava dividida en tres tribus, cada una
de les quals contribuïa a la formació de l’exèrcit amb 100 genets, anomenats equites.
Cada centúria
estava obligada a contribuir-hi amb 100 soldats, però només els de
les quatre primeres classes socials integraven la legió; els de la cinquena,
armats més pobrament, actuaven com a auxiliars dels altres
i rebien el nom de vèlits.

Cada legió constava d’uns 4.200 homes. Cada soldat pagava el seu
armament i la seva manutenció, sense deixar desateses les seves
obligacions de ciutadà, per això les campanyes militars estaven
limitades tant en el temps com en l’espai.

La forma de Camil

 A final del segle IV aC, Marc Furi Camil va introduir una unitat tàctica més manejable

i autònoma, el maniple, formada per dues centúries.

La legió estava formada per 4.200 homes distribuïts en:
• Hastats : 10 maniples de 120 homes, escollits entre els més joves.
• Princeps : 10 maniples de 120 homes, els més veterans i experimentats.
• Triarii : 10 maniples de 60 homes, 600 homes, els de més edat.

La cavalleria o equites, cos d’elit reservat a l’aristocràcia i que desenvolupava un
paper complementari a la legió.


La Reforma de Mari

Aquest organigrama va durar fins al segle I aC, quan el general Gai Mari va dur a
terme una profunda reestructuració, en la qual va professionalitzar l’exèrcit, hi va
donar entrada als proletarii, va uniformitzar l’armament de les tres línies i va donar
personalitat pròpia a cada legió i li va atorgar com a símbol distintiu una àguila de
plata l’estendard de la qual portava l’aquilífer.


Època Imperial

Quan August es va fer amo del poder i va establir com a lema del seu govern la pax
augusta, es va trobar amb un exèrcit massa nombrós i molt veterà, per això es va veure
obligat a llicenciar un gran nombre de soldats.
Durant l’Imperi, l’estructura de l’exèrcit gairebé no va canviar. Es va dedicar sobretot a
protegir les fronteres i mantenir en ordre les províncies.

EL TEMPLO GRIEGO

 El templo griego era una estructura construida para albergar la imagen de culto en la religión de la  Antigua Grecia. Los templos en sí no solían servir como lugar de culto, ya que la veneración del dios,  así como los sacrificios a él dedicados, se realizaban fuera de ellos.

 Los templos con frecuencia se usaban para almacenar ofrendas votivas.

 Era el tipo de construcción más importante y más extendido de la arquitectura griega.

 Los tres órdenes arquitectónicos griegos son: dórico, jónico y corintio. En cuanto a orden entendemos  a este como aquel edificio compuesto por tres tipos de elementos: pedestal, columna y entablamento.  Los órdenes dórico y jónico aparecen al mismo tiempo en el comienzo de la arquitectura griega  mientras que el corintio es una evolución tardía del orden jónico.

Orden dórico:

Es el más sobrio en cuanto a formas y proporciones. Su decoración se caracteriza por preservar la mayor austeridad posible. Suele estar asociado a divinidades masculinas.

Orden jónico:

Su origen se encuentra en las riberas de los ríos de Asia Menor. Suele estar asociado a lo femenino, por tanto, se emplea en los templos de las diosas.

Orden corintio:

Tiene las mismas características que el orden jónico, sin embargo su capitel se encuentra decorado con hojas de acanto, y su friso puede estar decorado o no.

THOLOS

Un tholos o tolos, es la arquitectura de la antigua Grecia, una construcción de forma circular.

Las primeras casas de este tipo se remontan al Neolítico. Igualmente se denomina tholos a ciertas construcciones funerarias de planta circular, como los usados en la cultura micénica.

Finalmente, tholos designa principalmente a un templo de estilo clásico, generalmente griego, de planta circular rodeado de una columnata.