dijous, 14 d’abril del 2016

MUJERES EN LA MITOLOGIA

MUJERES VÍCTIMAS

El mito de Casandra
Casandra es hija de Príamo y Hécuba y es hermana gemela de Héleno. Al nacer, se hizo una fiesta en el templo de Apolo, en las afueras de Troya.
Al anochecer, los padres se marcharon y dejaron a los bebés en el templo por un olvido. Al día siguiente, cuando regresaron a recogerlos, los gemelos estaban dormidos y dos serpientes les pasaban la lengua por los órganos de los sentidos para purificarlos. Los padres empezaron a gritar de angustia, ante lo cual las serpientes se retiraron. Fue así como Casandra y Héleno tuvieron el don profético cuando fueron adultos.
Apolo le escupió en la boca y le retiró el don de la persuación, por lo que aunque ella dijera la verdad, nadie le creería.
 Posteriormente, cuando los aqueos se reparten el botín, Casandra es entregada a Agamenón, quien se enamora perdidamente de la joven. Ella se había mantenido virgen hasta el momento, pero ahora le pertenece a Agamenón y de él tiene aparentemente unos gemelos llamados Teledamo y Pélope.
Según una versión, cuando Agamenón llega a Miscenas, su esposa Clitemnestra lo mata y asesina a Casandra por celos, aún cuando ella misma tenía un amante.


Ifigenia
Ifigenia es una de las hijas del rey Agamenón y Clitemnestra.
Agamenón se había ganado la cólera de la diosa Artemisa, ya que su gente caza a uno de los venados sagrados de la diosa. Debido a esto, la flota aquea del rey que venía de luchar en Troya estaba detenida en Aulide sin poder partir.
El adivino Calcante fue interogado para saber cómo apalcar a la diosa, y la respuesta fue que se debía sacrificar a Ifigenia en nombre de la diosa Artemisa, para que ésta los dejara partir. El rey al principio se negó, pero al no haber otra solución, consintió en hacer el sacrificio.
Así, mandó a llamar a su hija que se encontraba en Micenas con su madre, con el pretexto de prometerla al héroe Aquiles. Cuando llegara, el adivino Calcante sería el encargado de inmolarla en nombre de la diosa encolerizada.
Según cuenta la versión más conocida, cuando Ifigenia llegó y el sacrificio se iba a realizar, la diosa se apiadó de la joven, y puso en su lugar una cierva. Se llevó a Ifigenia a Tauride, donde la convirtió en su sacerdotiza.
Sin embargo, existen varaciones sobre el tema, según la versión de Sofocles, el sacrificio sí ocurre y esto se convierte en la justificación del crimen que Clitemnestra comete contra su marido Agamenón cuando él regresa, pues ella debía vengar la muerte de su hija.
Sobre su muerte o final se conoce poco. Se cree que Artemisa le concedió la inmortalidad y la identificó con la diosa Hécate. También, se piensa que se casó con Aquiles secretamente cumpliendo así el engaño de su padre cuando iba a ser sacrificada.



Dafne
Perseguida por Apolo, Dafne huyó hasta que, al punto de ser alcanzada, suplicó a su padre que la transformase. Fue convertida en laurel, la planta predilecta del dios. De hecho, Dafne significa "laurel" en griego.
Existe una variante laconia del mito. Dafne era hija de Amiclas. Amante de la caza y de carácter esquivo, no vivía en las ciudades y se pasaba el tiempo corriendo por los montes. Era la favorita de Ártemis. Leucipo, hijo del rey de Élide, se enamoró de ella y, para acercarse a ella, se puso un vestido de mujer y se mezcló con sus compañeras. Dafne le cobró afecto bajo su disfraz, y jamás se separaba de él. Entonces, Apolo, que se sentía celoso, inspiró a Dafne y a sus compañeras el deseo de bañarse en una fuente. Leucipo se resistía a desnudarse, pero sus compañeras lo obligaron, y al descubrir que se trataba de un hombre, se arrojaron sobre él con sus lanzas, pero los dioses lo volvieron invisible. Apolo se precipitó para coger a Dafne; sin embargo, ésta consiguió huir y, a ruego suyo, Zeus la transformó en laurel.



Danae
Hija de Acrisio, rey de Argos, y Eurídice.
El oráculo había predicho que el hijo de Dánae (Perseo) mataría a su abuelo Acrisio, así que éste la encerró en una torre de bronce (o en una cueva).
Zeus la poseyó en forma de lluvia de oro y de ahí nació Perseo, que fue abandonado junto con su madre en un cofre en la isla de Séfiros esperando la protección de Zeus.
Dictis, hermano del tirano Polidectes los recogió allí a ambos. El tirano se enamoró de Dánae y envió a Perseo a por la cabeza de Medusa, para intentar violarla. Cuando Perseo regresó con la cabeza y se enteró, convirtió en piedra a Polidectes y a sus compñeros, otorgando a Dictis el trono de la isla y marchó de Séfiros.
Dánae regresó a Argos con su madre Eurídice y Perseo fue en busca de Acrisio.




Ariadna
Ariadna es la hija del rey Minos y Pasifae de Creta. Su padre tenía en un laberinto al minotauro, a quien había que alimentar con gente ateniense cada nueve años.
La tercera vez que los atenienses debían pagar su tributo, Teseo, -hijo de Egeo, el rey de Atenas- se ofrece a ir y matar al minotauro. El problema era que el minotauro vivía en un laberinto del que no se podía escapar.
La hija de Minos, Ariadna vio a Teseo y se enamoró de él, por lo que decidió ayudarlo con la condición de que se casara con ella y se la llevara lejos de su temible padre.
Teseo aceptó, y así fue como Ariadna le regaló un ovillo para que una vez en el laberinto, fuera desenrrollándolo y pudiera servirle de guía al regreso e indicarle el camino de regreso.
Cuando Minos supo que Teseo había matado al minotauro montó en cólera por lo que Teseo tuvo que apresurarse en la huída en la que lo acompañó Ariadna. Pero ella nunca llegó a ver la tierra de Teseo, Atenas, pues en una escala que él hizo en la isla de Naxos, la abandonó dormida en la orilla.
Las versiones de esta traición varían mucho y se han hecho un sinnúmero de hipótesis. Se ha dicho que Teseo dejó a Ariadna en la playa porque estaba enamorado de otra mujer, también que fue por orden de los dioses, o sino que mientras ella se encontraba en la playa recuperándose de un mareo, él regresó al barco, y este sarpó impulsado por un misterioso viento.
Pero, Ariadna no se amilanó mucho y olvidó sus penas de amor con el dios Dionisio, quien se había enamorado profundamente de ella. Se casó con ella y la llevó al Olimpo. Como regalo de bodas le dio una diadema de oro que hizo Hefesto y que luego se convirtió en constelación.
Sus hijos con Dionisio fueron Toante, Estásfilo, Enopión y Pepareto.
Su muerte es objeto de varias versiones pues hay quienes dicen que Artemisa la mató, cumpliendo órdenes de Dionisio. Pero también hay quienes opinan que ella murió en la isla de Naxos, donde Teseo la había abandonado cuando ella dio a luz.


Antíope
Zeus se unió a la bella Antíope en forma de Sátiro y engendró con ella dos gemelos: Anfión y Zeto. Avergonzada, Antíope se escapó y se refugió en Sición. Su padre se suicidó y encargó a su hermano Lico la venganza.
Lico tomó la ciudad de Sición y mató a su rey Epopeo, trayendo a Antíope como prisionera a Tebas, camino de donde dio a luz a sus gemelos, que fueron abandonados en el monte por orden de Lico y recogidos por unos pastores.
Una noche, Antíope pudo escapar de los malos tratos que recibía porque sus cadenas cayeron y huyó justamente a la cabaña donde vivían sus hijos.
Ellos, que no la habían reconocido, la entregaron a Dirce, pero cuando el pastor les dijo que era su madre, fueron a buscarla y mataron a Dirce y a Lico.
Dioniso, enfadado por la muerte de Dirce, hizo que Antíope enloqueciera y errara por Grecia, hasta que un día se curó y se casó con Foco.



MUJERES TERRIBLES

Hipodamía
Hipodamía era una de las mujeres más hermosas de su generación. Era hija de Butes o de Adrasto, rey de Argos, y esposa de Pirítoo, el rey de los lápitas.
El día de su boda Piritoo invitó a un fastuoso banquete a todos los habitantes de la región, incluidos los centauros. Pero éstos, que nunca habían probado el vino, se emborracharon y raptaron a Hipodamía, junto al resto de las mujeres e incluso a algunos hombres jóvenes que habían acudido al banquete. Éste fue el origen de la famosa guerra entre centauros y lápitas, que acabó con la derrota de los primeros, gracias a la intervención de Pirítoo y de su fiel amigo Teseo.



Fedra
Fedra era una princesa cretense, hija de Minos y de Pasífae, y hermana de Ariadna. Fue raptada por Teseo, tras abandonar éste a su hermana Ariadna, para casarse con ella. De esta unión tuvieron dos hijos: Acamante y Demofonte.
Fedra se enamoró del que era su hijastro, Hipólito, hijo de Teseo y la reina de las amazonas Antíope (también llamada Melanipa o Hipólita), pero Hipólito rechazó sus insinuaciones, por lo cual Fedra, despechada, lo acusó ante su padre de haber intentado violarla y se suicidó. Irritado, Teseo entregó a su hijo a la furia de Poseidón, quien envió un monstruo marino que espantó a los caballos de Hipólito, que fue arrastrado y resultó gravemente herido. Artemisa reveló entonces que Afrodita les había tendido una trampa, y padre e hijo se reconciliaron antes de que Hipólito muriese.



Escila
Escila es una figura conocida sobre todo por la Odisea, donde aparece como mons­truo marino junto al torbellino Caribdis, formando un peligroso estrecho -probablemente el de Mesina- completamente imposible de navegar. Antes de esto había sido una hermosa ninfa marina que se ha­bía permitido rechazar a multitud de pre­tendientes.
Entre todos los que habían pretendido sus favores estuvo el dios marino Glauco, cuya primera forma fue la del mortal Glaucis. Pero posteriormente fue transformado en tritón, con cabeza y torso de hombre, y cola de pez, cuando puso sus pies sobre un arroyo virgen siendo pescador. Vació su red sobre la hierba para contar su pesca y los peces recobraron la vida y regresaron al mar. Sorprendido, Glaucis probó la hierba y experimentó una irrefrenable ne­cesidad de sumergirse en el agua. Así lo hizo y fue recibido por los dioses del mar, que le dieron la inmortalidad y su nuevo aspecto.
Escila, a quien le contó este cuento, no mostró interés en él, de manera que Glauco consultó a la hechicera Circe. Le pidió que le diese hierbas mágicas para conquistar a Escila, pero Circe le advirtió que no lo hiciese, a la vez que le declaraba su amor. El agua contami­nada transformó a Escila en un monstruo con 12 patas y seis cuellos, rematados con una horrible cabeza cada uno. Según Ovi­dio, su vientre estaba cubierto con cabezas de perros ladrando de aspecto similar al de Cerbero.



Erifila
Erifila hija de Tálao y hermana de Adrasto, fue la esposa de Anfiarao de Argos y la madre de Alcmeón. Erífile persuadió a Anfiarao para participar en el asalto que dio origen al relato mítico de los siete contra Tebas, aunque sabía que moriría. Había sido convencida por Polinices, quien le ofreció el collar de Harmonía a cambio de su ayuda.
Moribundo, Anfiarao encargó a sus hijos Alcmeón y Anfíloco que vengasen su muerte, y tras su fallecimiento, cumpliendo la profecía, Alcmeón mató a su madre. Fue perseguido por las Erinias mientras huía por toda Grecia, llegando finalmente a la corte del rey Fegeo, quien le dio a su hija en matrimonio. Exhausto, Alcmeón pidió un oráculo sobre cómo apaciguar a las Erinias, y le fue dicho que tenía que pararse donde el sol no brillaba cuando mató a su madre. Este lugar era la desembocadura del río Aqueloo, que se había encenagado. Aqueloo, el dios de ese río, le ofreció a su hija Calírroe en matrimonio si recuperaba el collar y las ropas que Erífile llevaba cuando persuadió a Anfiarao de que tomase parte en la batalla. Alcmeón le había dado estas joyas a Fegeo, quien hizo que sus hijos matasen a Alcmeón cuando descubrió su plan.



Las amazonas
En la mitología griega, una nación de mujeres guerreras con quienes los griegos combatieron a menudo. La historia de las Amazonas probablemente se originó en una variante reiterada en muchas culturas respecto de una tierra tan remota que superaba los conocimientos geográficos griegos. Los cuentos comenzaron a acumularse.
La leyenda de las Amazonas mezcla mitología, tradición e historias muy antiguas. Según los investigadores, estas tribus capturaban hombres para forzarlos a convivir con ellas hasta que quedaban embarazadas. Luego los mataban o expulsaban de sus tierras. Los hijos varones eran muertos o devueltos a sus padres y las mujeres, conservadas para mantener la cohesión del conjunto.
Varios héroes griegos debieron enfrentarse a las Amazonas: Belerofonte, que primero debió matar a la Quimera, un monstruo mitad león mitad dragón con cabeza de cabra que echaba fuego, que en sus ratos de ocios se atragantaba con rebaños enteros de ovejas. Belerofonte montó al maravilloso caballo Pegaso, alado y volador, y enfrentó a la bestia. La mató rápidamente. Famoso por su hazaña se le encargó enfrentar a las Amazonas y nuevamente el héroe hizo estragos.


Danaides
Las Danaides eran las 50 hijas del rey norte-africano Danao. Después de un conflicto con su hermano, el rey huyó con sus hijas a Argos, en Grecia. Los 50 hijos de Egipto las persiguieron para reclamar a sus hijas como esposas. Danao accedió, pero le dio a cada hija una daga para poder matar a sus esposos durante la noche de bodas. Todas las hijas hicieron lo que su padre les había dicho, pero Hypermnestra estaba enamorada de su marido, Linceo, y se aseguró de que no sufriese ningún daño. Horacio narró la terrorífica noche de bodas: «Fueron crueles, ¿qué más podrían haber hecho? Fueron crueles, pudiendo usar el acero inmisericorde para matar a sus maridos. Sólo una de entre tantas mantuvo la llama de su matrimonio traicionando a su padre desleal. Los tiempos venideros verán honrar a esta virgen».
Hypermnestra fue encerrada por orden de su padre hasta la celebración de un juicio, pero Afrodita intervino para liberarla. El resto de Danaides se purificaron en un ritual ordenado por Zeus con Hermes y Atenea y volvieron a casarse con hombres de Argos que en un principio no mostraron interés por tomarlas como esposas. Danao, no obstante, les ofreció gran cantidad de regalos de bodas y organizó competiciones para que los ganadores pudiesen elegir entre sus hijas.
Después de su muerte, las Danaides aún fueron castigadas por su horrible crimen, ya que fueron enviadas al Tártaro para cargar agua en recipientes sin fondo durante toda la eternidad.



EL CALENDARI ROMÀ

Cronologia

Els romans van utilitzar diferents sistemes:
• Fixar-lo a partir del començament de l’era romana, que tenia com a any 1 el de la
fundació de la ciutat. Per a ells, per tant, l’any del naixement de Crist (l’any 1 de
l’era cristiana) fou el 753 a.u.c.

• A partir del començament de l’època de la República, amb la instauració del consolat,
 el sistema més utilitzat era indicar la data mitjançant els noms dels cònsols d’aquell any.

• El sistema menys freqüent era el que podríem anomenar era republicana, que
prenia com a any 1 el de l’expulsió dels reis, any 509 aC (post reges exactos).
Per tant, l’any del consolat de Ciceró i de la conjuració de Catilina, l’any 63 aC, es
podria indicar de les tres maneres següents:

DCXC ab urbe condita.
Any 690 de la fundació de Roma.
M. Tulio, C. Antonio consulibus.
Any en què van ser cònsols Marc Tul·li i Gai Antoni.
CDXLVI post reges exactos.
Any 446 de l’era republicana, és a dir, després de l’expulsió dels reis.

El calendari primitiu

El calendari primitiu tenia les característiques següents:
• Pel que sembla, era de base lunar; el començament dels mesos coincidia amb l’aparició
de la lluna nova i la seva duració era la del cicle lunar: 28-29 dies.
• Tal com es dedueix dels noms primitius dels mesos, formats a partir dels adjectius
numerals, els romans només comptaven 10 mesos.

L’any

El calendari va ser reformat i modernitzat a partir de l’època etrusca (segles VII-VI
aC), tot i que els historiadors romans atribuïen aquesta reforma, que va ser vigent
fins a la fi de l’època de la República, al llegendari rei Numa. L’any es va
dividir en dotze mesos a còpia d’afegir els de gener i febrer entre desembre i març.

Alguns mesos van continuar tenint una duració ajustada a l’antic sistema lunar, és a
dir, de 29 dies: gener, abril, juny, agost, setembre, novembre i desembre. El febrer
tenia 28 dies i la resta, 31. Era un any, per tant, de 355 dies. E
Els mesos

Els sis primers mesos s’anomenaven amb un nom derivat de la divinitat o culte a
què estaven consagrats:
Januarius (gener), pel nom del déu llatí Janus, invocat en els inicis de totes les
activitats. També estava dedicat a ell el primer dia de cada mes.
Februarius (febrer), divinitat que personificava la purificació pública a què
Roma se sotmetia des dels temps primitiusm en la transició de l’any
Martius (març), per Mart, que era el protector per excel·lència del romà, com a
agricultor i com a soldat: totes dues activitats tenien el seu començament en
aquesta època de l’any
Aprilis (abril): nom d’interpretació dubtosa; probablement deriva del nom etrusc
de la deessa grega Afrodita (Apru). Com a mes primaveral per excel·lència, estava
consagrat a la deessa Venus
Maius (maig): en honor, sembla, de la deessa Maia, mare de Mercuri. Els romans
l’anomenaven Bona Dea i la seva festa se celebrava aquest mes.
Junius (juny), perquè estava consagrat a Juno, esposa de Júpiter i protectora de
les dones.
La resta de mesos conservaven el nom primitiu, derivat de l’ordre en què estaven:
quintilis, sextilis, september, october, november, december.


Els dies

Dias fasti i nefasti

En el calendari es fixaven els dies que, per motius religiosos, eren no hàbils per reunir
el poble en assemblea o per celebrar judicis. Aquests dies eren els nefasti (n);
eren gairebé la tercera part de l’any durant la República, i en l’època de l’Imperi van
arribar a ser la meitat dels dies de l’any. La resta dels dies eren anomenats fasti (f) o
hàbils.

Dies festius
Cada vuit dies n’hi havia un de descans (nundinae); era el dia de mercat, aprofitat
també per resoldre qüestions oficials, anar a les termes, visitar els
amics i els parents, etc. També hi havia els dies de les grans festes religioses (feriae) i
els dels ludi o jocs civicoreligiosos, que van augmentar força durant l’època imperial.

La setmana
A mitjan l’època de l’Imperi (segle II) es va establir la setmana de set dies (septimana);
es consagrava cada dia a un astre: dilluns, Lunae dies; dimarts, Martis dies;
dimecres, Mercurii dies; dijous, Iovis (de Júpiter) dies; divendres, Veneris dies; dissabte,
Saturni dies; diumenge, Solis dies.
A partir del segle IV, després de la implantació del cristianisme com a religió oficial,
van ser substituïts els noms dels dos darrers dies pels de sabbatum (de sàbat, festa
dels jueus) i dies dominica (dia del Senyor).

La data
Els romans tenien un sistema molt complicat de datar els dies del mes, heretat del calendari
lunar primitiu; no els numeraven de l’1 al 31, cada mes hi havia tres dies clau:
• El dia de començament, anomenat kalendae (d’aquí ve calendari), que devia
coincidir en principi amb la lluna nova.
• El que es corresponia amb la lluna plena, anomenat idus, i que era una data
mòbil: uns mesos coincidia amb el nostre dia 15 i d’altres, amb el 13.
• El tercer era una data intermèdia, vuit dies abans de les idus , i s’anomenava
nonae.
Els romans dataven la resta dels dies en relació amb aquestes tres dates clau:
• En la primera meitat del mes, des de les kalendae fins a les nonae eren els dies
sextus, quintus, cuartus, etc., ante nonas.
• Els vuit dies des de les nonae fins a les idus es restaven a partir del de les idus.
• En la segona meitat es datava a còpia de restar de les kalendae del mes següent.
• En aquestes restes s’incloïa el dia de la data clau; per això l’antevigília d’una data
clau era «el tercer dia abans de»


Les hores del dia i la nit

El sistema romà s’ajustava totalment a l’horari solar. El període amb llum  estava
dividit en dotze hores; com que el període de llum augmentava a mesura que els 
dies s’atansaven al solstici d’estiu i disminuïen a partir de llavors, la duració de
les hores també augmentava i disminuïa.
També feien servir rellotges d’aigua (horologium ex aqua o clepsydra).
Les hores s’anomenaven amb el numeral ordinal corresponent: hora prima era
l’hora de l’alba (oscil·lava entre les cinc i les vuit actuals); hora sexta (origen dels
mots sesta, en català, i siesta, en castellà) era la del migdia; la duodecima, anomenada
també suprema, era la de la posta del sol. El període anterior al migdia s’anomenava
ante meridiem (a.m.) i el posterior de meridie (d.m.).
La nit no es dividia en hores sinó en quatre períodes iguals, la durada dels quals lògicament
també variava segons les estacions, anomenats vigiliae (prima, secunda, etc..

Activitats diàries

El romà es llevava i se n’anava a dormir amb el sol. L’activitat laboral acabava al migdia.
Els romans feien tres àpats al dia: l’esmorzar (ientaculum),
un menjar lleuger (prandium) al migdia i un
menjar principal (cena) a la tarda, a l’hora decima,
entre les dues i les quatre.
Entre el prandium i la cena hi havia el temps reservat
per a les activitats domèstiques, la migdiada, l’exercici
físic, la visita a les termes, etc.
Tot el que hem explicat era aplicable, naturalment,
al ciutadà mitjà, habitant de Roma i de qualsevol de
les grans ciutats de l’Imperi.

diumenge, 13 de març del 2016

LA RELIGIÓ DELS ROMANS


Característiques generals
La pietas
Els romans atorgaven una gran importància a la religió, tant en la vida privada com
en els afers públics. Les cerimònies i els ritus expressaven el sentiment religiós
romà. La pietas era, abans de tot, atendre el culte i les seves cerimònies escrupolosament
regulades. Consideraven que la pietat envers els déus era un dels trets fonamentals
del seu caràcter nacional.
Sentit pràctic
Els romans tenien un sentit eminentment pragmàtic de la religió. Esperaven que els
déus se sentissin obligats a atendre les seves demandes a canvi de respecte i veneració,
com si fos un pacte. De fet, proclamaven que aquest pacte era degut a la progressiva
i incomparable grandesa de Roma.
Formalisme
Aquest plantejament quasi contractual de la religió es manifestava en una pràctica
escrupolosa i formalista dels ritus i les fórmules: sempre els gestos exactes i les
paraules exactes. Aquesta era la seva part en el pacte. Fins al punt que, quan hi havia
algun petit error, havien de repetir el ritus (súplica, sacrifici, vot...) si volien assegurar-
ne l’eficàcia.
Conservadorisme
En la religió, com en altres facetes de la seva mentalitat, els romans van ser pregonament
conservadors, sobretot els de les capes populars. Així, a finals de l’Imperi
romà, a les zones rurals se seguien practicant els mateixos ritus i utilitzant les
mateixes fórmules que havien practicat els primitius llatins de l’època prehistòrica.
Obertura
Pel fet de practicar un politeisme obert, amb una mitologia poc exclusiva, els romans
es van mostrar al llarg de la seva història extraordinàriament receptius respecte als
déus de tots els pobles amb què van entrar en contacte, atès que els van anar incorporant
al seu panteó:
• Primer van acceptar els déus etruscs.
• Després van fer seus els grans déus de l’Olimp grec.
• Més tard van adoptar amb entusiasme tota mena de cultes de la zona oriental del
Mediterrani.
• Finalment, van abraçar el cristianisme.
Per aquest motiu, convé estudiar la religió romana tenint en compte la seva evolució
al llarg de les grans fases de la història de Roma.

La Religió romana primitiva                                                                                                                    

Època preetrusca
Els historiadors romans parlen del paper fonamental que tingué en l’ordenació de la
religió romana el mític rei Numa, successor de Ròmul, però sense base documental.

Entre aquesta multitud de numina, destacaven per la seva importància algunes divinitats
o déus amb una personalitat més configurada, la majoria del gènere masculí,
com correspon a una societat eminentment patriarcal. Hi destacaven els següents:
• Júpiter, el «pare dels déus», déu suprem dels primitius indoeuropeus, déu del
cel, de la llum, del llamp.
• Marte, més relacionat, al principi, amb la fecunditat dels camps i dels animals, i
amb la del poble romà (déu de la joventut), que no pas amb la guerra.
• Quirí, el primitiu déu de la «ciutadania» romana, en el doble vessant civil i
militar.
• Saturn, divinitat agrària per excel·lència, introductor de l’agricultura al Laci i
mític fundador del poble llatí.
• Janus, déu que presidia els començaments de totes les empreses. A ell estava
dedicat el primer mes de l’any, ianuarius, gener, i el primer dia de cada mes, les
Calendes; protegia les portes de les cases (ianua) i se’l representava amb un cap
de dues cares, mirant l’una cap endavant i l’altra endarrere.
• Vesta, deessa, primerament, de la llar domèstica, i, després, de la «llar» comuna,
de la ciutat, de l’Estat. El seu símbol, el foc, havia de cremar ininterrompudament.
• Tel·lus era la deessa de la Terra, mare de déus i homes, protectora de l’agricultura
en general.

Els tres primers, Júpiter, Mart i Quirí, constituïen una mena de «trinitat», una tríada
a l’estil de les existents en altres pobles indoeuropeus, com ara els germànics i els
antics indis.
Encara hi havia moltes altres divinitats agràries «especialitzades», entre les quals
destacaven: Flora, protectora de la floració dels arbres; Pomona, dels fruits; Faune,
dels ramats; Pales, deessa de les pastures i dels pastors; Silvà, dels boscos; Líber,
de les vinyes, i Terme, dels límits entre els camps i les fronteres dels pobles.

Època etrusca

Com en les altres facetes de la cultura romana, l’empremta dels etruscs en el camp
religiós, després del seu domini sobre Roma (segles VII-VI aC), va ser determinant.
Les principals manifestacions van ser:
• Substitució de la tríada llatina, masculina, d’origen indoeuropeu, per una tríada
etrusca en què, al costat de Júpiter, apareixien les dues grans deesses dels etruscs:

– Juno, la deessa protectora de les dones, dels matrimonis i dels naixements.
Identificada amb l’Hera grega, figura des del principi com la totpoderosa
esposa de Júpiter.

– Minerva, deessa de les activitats no agràries: la indústria, les arts, la saviesa.
Identificada amb Atena.

• Construcció del primer temple, similar als temples grecs, al capdamunt del Capitoli.
Aquest temple estava dedicat precisament a la nova tríada, anomenada per
això tríada del Capitoli.

• Introducció de nous déus:

– Déus propis, com Vulcà, déu del foc; Mercuri, del comerç; Venus, de l’amor i
de la bellesa.

– Déus adaptats dels grecs, com Apol·lo, déu del Sol, de l’endevinació i de la
medicina; Àrtemis, identificada amb la Diana llatina, deessa de la Lluna i de
la caça; Dionís o Bacus, déu del vi, del teatre i de les festes orgiàstiques, identificat
després amb el llatí Líber.

• Els artistes etruscs van ser els primers a Roma que representaren els déus amb
figura humana, com a ornament dels temples o bé dels sepulcres, segons la pràctica
habitual entre els grecs.

• És força probable que també fossin els etruscs els qui van introduir a Roma un
principi d’organització de la religió pública oficial: sacerdoci, rituals, calendari de
festes i celebració de «jocs» (ludi) de diversa mena: curses de carros i de cavalls,
lluites de gladiadors, representacions teatrals...

• L’ aportació etrusca més duradora i significativa a la religió romana va ser la
potenciació i la reglamentació de tot allò que feia referència als diferents sistemes
d’endevinació.

• També és d’origen etrusc la creença en l’existència d’una vida d’ultratomba, que
s’imaginava poblada de divinitats malignes, de dimonis i de turments infernals.


ÈPOCA DE LA REPÚBLICA

La religió privada o familiar
Déus
• El lar familiar: déu protector de la casa. Representat pel foc de la llar domèstica i
venerat en una espècie de capelleta (sacrarium) a l’atri o a l’espai central de la
domus.
• Els Penats (dos), dels quals depenia l’abundància de provisions per a la família
(penus, rebost). Se’ls representava com dos joves que portaven corns de l’abundància.
Seguien la família quan es canviava de casa.
• El Genius, esperit del pater familias. Se’l representava al sacrarium, vora el lar i
els Penats, en forma de serp.
• La deessa Juno, protectora de les dones de la família.
• Els Manes, les ànimes dels difunts de la família. Els familiars celebraven els seus
aniversaris i els encomanaven la cura dels qui havien mort feia poc. Les làpides
mortuòries s’encapçalaven amb les lletres D.M. (Diis Manibus, «als déus Manes»).

Culte
Cada família, a imitació del que al principi passava únicament amb els patricis,
tenia el seu propi ritual a l’hora de venerar els seus déus. Aquests ritus estaven presidits
pel pater familias. La dona, en casar-se, abandonava els cultes de la seva família
i s’incorporava als de la família del seu marit. També participaven, sobretot en el
culte al Genius, els esclaus i els «clients» de la família. Els ritus més freqüents eren
ofrenes d’aliments, libacions, pregàries, ornaments florals i espelmes enceses.


Déus romans                        Déus grecs                            Activitat                        Símbol
Júpiter                                        Zeus                             Poder suprem           Àguila, ceptre, llamp
Juno                                           Hera                                 Matrimoni                          Paó
Minerva                               Pal·les Atena                       Intel·ligència                Òliba, olivera
Apol·lo                                      Apol·lo                                Sol, arts                         Arc, lira
Diana                                      Àrtemis                              Caça, Lluna              Cèrvola, arc, Lluna
Mercuri                                    Hermes                                Comerç                     Ales, caduceu
Vulcà                                       Hefest                                    Foc                        Enclusa, martell
Vesta                                      Hestia                                     Llac                            Foc, flama
Mart                                          Ares                                   Guerra                         Casc, armes
Venus                                    Afrodita                            Amor, bellesa                       Colom
Ceres                                     Demèter                                Terra                           Garba, falç
Neptú                                     Posidó                                     Mar                           Trident, cavall
Líber                                   Dionís, Bacus                              Vi                            Pàmpols, copa


La religió popular

Déus
Com és lògic, els déus més venerats per aquell poble de camperols eren els déus
agraris relacionats amb l’activitat agrícola i ramadera. A més a més dels déus primitius
(el Mart primitiu, Saturn, Líber, Tel·lus), a principis de l’època de la República
apareix com a divinitat agrària més important la deessa Ceres, identificada amb la
Demèter grega, la gran protectora de les collites i de la fertilitat de la terra després
de la «mort» hivernal.

Culte
Se celebraven festes al llarg de l’any en honor de cadascuna d’aquestes divinitats. En
aquestes festes s’oferien sacrificis d’animals, es feien menjars compartits i processons
suplicatòries, o bé s’encenien focs i s’ornaven estàtues i altars, s’oferien exvots
fets de cera, ceràmica o bronze, es practicaven danses i cants rituals, etc.
Tots aquests ritus i fórmules estaven escrupolosament reglamentats des de temps
immemorials, i les fórmules i les oracions es continuaven repetint en un llatí que cada
cop resultava més inintel·ligible per als que hi assistien, com en el cas de la festa en
honor a Mart protagonitzada pels arvals.

La religió oficial

Déus
Després d’un procés que s’havia iniciat ja en època etrusca i que s’havia perllongat
durant els primers segles de l’època de la República, a Roma es va anar configurant
un grup de grans déus, dotze en total, a còpia d’identificar alguns dels seus antics
déus amb els que habitaven l’Olimp grec.

El procés d’assimilació va consistir a anar atribuint a poc a poc els mites i les funcions
del déu grec al seu paral·lel romà corresponent, fins a identificar-los totalment,
mantenint, però, el nom llatí. D’aquesta manera es van arribar a establir les parelles
següents: Zeus-Júpiter; Hera-Juno; Atena-Minerva; Hermes-Mercuri; Hefest-Vulcà;
Ares-Mart, etc. Apol·lo va ser l’únic que no es va identificar amb cap déu llatí i, per
tant, va conservar el seu nom grec i l’apel·latiu Febus com a déu de la llum.
Aquest panteó grecoromà va constituir el nucli a l’entorn del qual es va organitzar
la religió oficial de la ciutat de Roma.


Festes
 N’hi havia de dos tipus:
• Les feriae o festivitats religioses en sentit estricte. En aquestes festivitats el ritus
fonamental era un sacrifici d’animals, normalment braus, porcs o ovelles, fet en
llocs públics, normalment davant del temple del déu o la deessa en honor del qual
se celebrava. Les més importants eren les Lupercals, en honor de Faune-Pan, les
Feràlies, dedicades als difunts, les Liberàlies, dedicades a Líber-Dionís, i les
Saturnals, dedicades a Saturn, que se celebraven al desembre i són els precedents
de les nostres festes nadalenques, amb intercanvi de presents inclòs.

• Els ludi (jocs), festes de caràcter civicoreligiós. Duraven uns quants dies. A més
de sacrificis, processons, pregàries, etc., es programaven diversos tipus d’espectacles:
representacions teatrals, curses de carros o de cavalls, combats de gladiadors
i caceres de feres importades de llocs exòtics. Els més importants eren els Megalenses
(Cíbele), els Cerials (Ceres), els Apol·linars (Apol·lo) i els Ludi Romani
(Júpiter). Aquests ludi, cada cop més variats i costosos, eren organitzats i pagats
pels magistrats de la ciutat.

Temples
Eren el lloc principal de culte, però no l’únic. El temple no era el lloc de reunió dels
fidels, sinó l’habitacle del déu. Roma va heretar el tipus de temple etrusc, adaptat,
al seu torn, del temple grec, i el propagà.
Sacerdots
El sacerdoci era una mena de funció pública. Els sacerdots formaven col·legis especialitzats.
Els més importants tenien la consideració de magistrats de la ciutat.

Els col·legis més importants eren:
• Els flamines. Cadascun s’ocupava del culte d’una de
les grans divinitats. Els més importants eren els tres
déus de la primitiva tríada llatina: Júpiter, Mart i
Quirí (identificat amb Ròmul).
• Els pontifices, literalment «constructors de ponts».
Estaven presidits pel Pontifex Maximus, càrrec religiós
i polític de molta influència. Controlaven tot allò que
feia referència al culte públic: establien el calendari de
festes variables, vigilaven l’observança exacta dels
ritus, controlaven la redacció dels annals oficials de la
ciutat i presidien les grans cerimònies religioses públiques.
Hi havia altres col·legis sacerdotals com el dels àugurs,
que eren experts en les tècniques de l’endevinació, que
tenien tanta tradició i importància en el món romà; o el
de les vestals, sacerdotesses responsables de mantenir
encès el foc sagrat al temple de Vesta, autèntica «llar» de
la ciutat.

ÈPOCA IMPERIAL
La religió romana va començar a experimentar en els últims temps de l’època anterior,
un seguit de transformacions que s’acceleraren i es feren més profundes a partir
dels inicis de l’època imperial.
La religió tradicional, estesa amb la romanització per totes les províncies de l’Imperi,
es va anar desvirtuant. La mitologia grega romanitzada no va acabar de tenir
acceptació en el sentiment veritablement religiós de la gent, que la veia com una
cosa més aviat literària i oficialista.

En el medi urbà, les necessitats religioses de la població van començar a ser satisfetes
per altres cultes, que havien arribat de les províncies, sobretot de les orientals,
introduïts pels soldats que hi havien anat a servir: el culte a la deessa Cíbele, a l’egípcia
Isis i al déu Mitra, procedent de Pèrsia.
Aquests cultes tenien uns components de misteri, d’orgia, de fraternitat i de promesa
d’immortalitat, que van atreure de seguida les capes més incultes de la societat.
La minoria culta, sota la influència del pensament grec, es va anar fent cada vegada
més crítica respecte a la religió tradicional: tant la popular, considerada mera
superstició, com l’oficial, considerada formalista i vàcua.


ELS ESPAIS PER A LLIURE

El TEATRE

Els espectacles teatrals,van ser introduïts a Roma pels etruscs. Sobretot va assolir un gran auge la comèdia arran de la progressiva influència cultural grega que es produí a partir del segle III aC. I de la mateixa manera que els autors romans copiaven i adaptaven les obres dels grecs, els arquitectes copiaven i adaptaven el tipus de recinte teatral que es feia servir a les ciutats gregues.

El teatre romà constava essencialment d’una graderia semicircular esglaonada, la
cavea, que envoltava l’espai teatral, l’orchestra; tancant l’orchestra, davant de la
cavea, hi havia una plataforma feta d’obra, a l’altura més o menys d’un metre, anomenada
scaena (escenari), que estava tancada per un mur elevat, el frons scaenae;
aquest mur imitava la façana d’un palau i podia tenir uns quants pisos.

A Roma, el primer teatre d’aquestes característiques no es va construir fins al segle
I aC. A l’època de l’Imperi se’n van edificar més i també proliferaren a les províncies.
A l’Estat espanyol hi ha restes d’uns vint teatres romans; entre aquests teatres
destaquen els de Mèrida, Sagunt, Itàlica i Segòbriga.

L’amfiteatre
El primer amfiteatre que es va construir a Roma, en temps de Cèsar, va ser de fusta.
Es tractava d’un recinte el·líptic format per dos teatres units per l’orchestra. L’invent
va tenir tanta acceptació que, a partir d’August, es van construir diversos amfiteatres
de pedra. El més famós va ser l’anomenat Colosseu.



El circ

El circ era el recinte en què se celebraven les curses de carros, anomenades
quadrigues, si eren de quatre cavalls, i bigues, si eren de dos.
Aquest era l’espectacle esportiu preferit pels romans. Els noms dels
millors aurigues, fins i tot dels millors cavalls, han quedat escrits per
a la posteritat en mosaics i inscripcions.

El recinte estava inspirat en l’estadi i en l’hipòdrom dels grecs: es tractava
d’un espai rectangular allargat, amb un dels costats menors una
mica arrodonit; al centre d’aquest espai hi havia un mur molt llarg,
anomenat spina, al voltant del qual els carros feien voltes. A l’Estat espanyol,
el ques’ha conservat millor és el de Mèrida.

Els romans van destacar més com a enginyers que com a arquitectes. Resulten
admirables l’eficàcia, la solidesa i, fins i tot, la bellesa de les seves obres públiques,
tal com reconeixien els mateixos grecs. En les obres públiques com ara carreteres
i ponts, aqüeductes, clavegueram i fortificacions, va ser on els romans assoliren
la perfecció més gran en l’aplicació de les tècniques apreses d’etruscs, grecs o siris.

QUE SON ESTOS OBJETOS



    El trabajo de bestigación a consistido en adivinar en que se tratava cada uno de         los objetos, para que servia i de que epoca datavan. Lo primero que emos echo es     medirlos i el profesor nos a dado una pista en cada uno: aque anbito de la vida de       los romanos corespondia cada uno de los objetos. Los objetos son los siguientes:


Proyectiles con 2000 años de antiguedad. Proyectiles para lanzar con honda. Estos proyectiles estan fabricados de plomo, pero los primeros eran de piedra



Esta fet de plom i es calcula que té més de 2000 anys d'antiguitat. Es tracta d'un pes per a un teler. Té dos petits forats pels quals es passava el fil per fer contrapès.



Aquest objecte era per a l'àmbit científic o culinari. Es tracta d'un pes bizantina feta de bronze que servia per calcular el pes aproximat d'un objecte. Aquest objecte té uns símbols ibers a la part superior que significa Quartans.





dijous, 10 de març del 2016

ACUEDUCTO DE SEGOVIA

El acueducto de Segovia es un acueducto romano situado en la ciudad española de Segovia. Su construcción se data a principios del siglo II d. C., en época del emperador Trajano. La parte más visible, y por lo tanto famosa, es la arquería que cruza la plaza del Azoguejo, en la ciudad.




El acueducto de Segovia conduce las aguas del manantial de la Fuenfría, situado en la sierra cercana a 17 kilómetros de la ciudad, en un paraje denominado La Acebeda. Recorre más de 15 kilómetros antes de llegar a la ciudad. El agua se recoge primeramente en una cisterna conocida con el nombre de El Caserón, para ser conducida a continuación por un canal de sillares hasta una segunda torre (llamada Casa de Aguas), donde se decanta y desarena, para continuar su camino.

En la parte central del acueducto se puede observar la figura de la virgen Maria (puesta posteriormente a los romanos) y debajo de la misma, un muro de piedra con unas marcas. Esas marcas o huecos sirvieron a los romanos para poner una inscripción que más tarde alguien robaría (porque estaban hechas de oro).


SOCIETAT RELIGIOSA I CIVIL A LA ROMA ANTIGA


  • La família com a societat religiosa
L’ erudit francès Fustel de Coulanges, en l’obra La ciutat antiga, definia la família
com «un grup de persones a les quals la religió permetia invocar la mateixa llar i
oferir menjar fúnebre als mateixos avantpassats». Entre les persones que formaven
aquesta societat religiosa no hi havia l’esposa, si no renunciava prèviament al culte a
la seva pròpia família, cosa que només passava si el matrimoni s’havia celebrat sota
la fórmula cum manu.
El summe sacerdot d’aquesta petita comunitat era el pater familias; a ell, i només a
ell, li corresponia celebrar els ritus familiars, i entre les seves obligacions es trobava
la de conservar-los i transmetre’ls als seus descendents a través d’un fill masculí.

  • Déus privats
A més dels déus oficials de l’Estat, cada família tenia els seus propis:
• Lar familiar. Era el déu protector de la casa, representat pel foc domèstic, al qual
es venerava al lararium, una petita capella situada a l’atri de la casa.
• Penats. El nom deriva de penus (rebost); eren déus protectors dels queviures de
reserva de la família; se’ls solia representar com dos joves que tenien a les mans
el corn de l’abundància.
• Manes. Ànimes dels difunts als quals anualment se’ls feia ofrenes de flors, llet, vi
i mel, bé per l’aniversari de la seva mort, bé per les festes Parentalia que se celebraven
al mes de febrer.
• Genius. Era l’esperit protector del pater familias com a generador i continuador
de l’estirp familiar. Se l’acostumava a representar amb forma de serp. Les dones
tenien la deessa Juno com a geni comú.

  • La família com a societat civil
La família constituïa també una societat civil d’estructura patriarcal sobre els membres
de la qual manava el pare amb una autoritat pràcticament absoluta. Aquesta
autoritat rebia el nom de patria potestas. Gràcies a aquesta autoritat del pater familias
sobre tots els membres de la família, el pare tenia alguns privilegis:
• Tenia autoritat sobre la dona.
• Podia acceptar o refusar un fill recent nascut.
• Tenia autoritat sobre els fills, que arribava fins i tot al dret a la vida o a la mort.
• Era l’amo absolut de la propietat familiar (patrimoni) i l’únic que tenia capacitat
per comprar o vendre.
• Era l’únic de tota la família que tenia personalitat jurídica.Amb el temps, la patria potestas es va anar debilitant, i en l’època de l’Imperi ja
només era un record del que havia estat, encara que el pare va continuar mantenint
algunes prerrogatives, com ara la d’acceptar o refusar un fill recent nascut, que no
va desaparèixer fins que es va imposar el cristianisme.
  • Els fills
Quan naixia un fill, la comadrona el dipositava als peus del pare. Si ell l’alçava en
braços, manifestava públicament que l’acceptava; si es girava d’esquena i el deixava
a terra, el recent nascut era exposat (abandonat) a la porta de la casa o en algun lloc
destinat a tal efecte, on podia ser recollit per qualsevol persona. Alguns els salvaven
per convertir-los en esclaus, si eren nens, o prostitutes, si eren nenes. Els febles i els
que tenien alguna deformitat eren eliminats o símplement se’ls deixava morir.

Després de vuit dies per a les nenes, i nou dies per als nens, es feia un acte de purificació,
la lustratio, cerimònia en la qual el fill s’incorporava a la societat religiosa
familiar, se li posava nom i se l’inscrivia en el cens dels ciutadans. El nom dels nens
constava de tres components:
• Praenomen. Era el nom personal i generalment s’escriu abreujat. 
• Nomen. Era el nom comú a tots els membres de la gens. 
• Cognomen. És un sobrenom que té l’origen en algun defecte físic.

Les nenes només tenien un nom, normalment el del pare; quan en una família hi
havia més d’una nena amb el mateix nom, per evitar equívocs, s’hi acostumava a
afegir maior (la gran) o minor (la petita).
Alhora que es posava nom a les criatures, se’ls penjava al coll la bulla, una caixeta
amb amulets per protegir-los del mal d’ull, que portaven fins al dia que, als 16 o 17
anys, es treien la toga praetexta i es posaven la toga viril. Aquest acte constituïa la
majoria d’edat, el pas a ciutadans, i les famílies ho celebraven amb una gran festa.

OBRES PÚBLIQUES


LES OBRES PÚBLIQUES

Calçades i ponts

La necessitat de conquerir i de governar els territoris conquerits va imposar a l’Estat
romà la posada en pràctica d’un esforç constructiu ingent. En cap cas aquest esforç
va ser tan intens i constant com en la construcció i la conservació d’una atapeïda
xarxa de camins que unís fàcilment amb Roma els llocs més recòndits de l’Imperi.
Raons estratègiques, econòmiques i polítiques els mogueren a fer-ho.

La calçada

És el més important de tots els tipus de vies romanes. La seva amplària era de cinc o
sis metres, de manera que dos carros es podien encreuar sense problemes, i tenien, a
més a més, voreres o voravies. Estaven construïdes a consciència, amb un paviment
de mig metre de fondària, compost per quatre capes de materials diferents, entre dos
marges de carreus. La part superior estava formada per lloses.

Principals calçades romanes

Les primeres calçades del territori llatí daten de mitjan l’època republicana: la via
Àpia, començada en el segle IV aC, anava des de Roma fins al sud del mar Adriàtic;
la Flamínia, cap al nord de l’Adriàtic; l’Aurèlia unia Roma amb la Provença, etc.

Els ponts

Els romans van desenvolupar més que cap altre poble de l’antiguitat la tècnica i la
bellesa dels ponts. Les seves calçades no s’aturaven davant els grans rius, les valls o
les zones de pantans.
La base del pont era un arc profund, en realitat una volta curta de mig canó, de
blocs de pedra ben treballats, sense argamassa a les juntures. Damunt seu hi havia
una calçada plana, de cinc o sis metres d’ample, amb voreres. Aquest model de
pont és el que ha persistit fins al segle XX. Per molts ponts romans encara circula el
trànsit actual.
A l’Estat espanyol destaquen els de Mèrida, Alcántara, Còrdova i Salamanca.




Aqüeductes i clavegueram

Els romans van tenir gran cura de tot allò que es referia al subministrament d’aigua
per a les ciutats i al sistema de desguàs i de clavegueram corresponent; per a tot
això van desenvolupar tècniques apreses dels etruscs. A les cases rurals i a les urbanes
unifamiliars el consum d’aigua estava assegurat mitjançant els pous i les cisternes
que emmagatzemaven l’aigua de la pluja recollida a l’impluvium.

Els aqüeductes
Per tal de satisfer aquest enorme consum d’aigua es construïen enormes dipòsits a
l’entrada de les ciutats, proveïts per mitjà d’aqüeductes que captaven les aigües
dels rius, de les fonts i, fins i tot, dels pantans artificials, que podien estar situats
a molts quilòmetres de distància.
Roma estava proveïda per quinze aqüeductes.
L’ aqüeducte més antic de l’Estat espanyol és el de les Ferreres, a Tarragona, i el
més monumental és el de Segòvia, que fa més de trenta metres d’alçada a la part
central; també són interessants les restes de l’aqüeducte de Mèrida.

El sistema de clavegueram

La gran quantitat d’aigua que es consumia a les ciutats romanes es desguassava mitjançant
un sistema de clavegueram molt complet. La xarxa de galeries subterrànies,
reforçades amb voltes de mig canó, coincidia amb les de les vies urbanes. Les aigües
utilitzades a les cases, les termes i les fonts, així com les de la pluja, desembocaven
allà. Solien anar a parar a un riu proper o al mar, si eren ciutats costaneres.



Muralles i fortificacions
La major part de les ciutats romanes de nova planta van ser creades a finals de la
República i a començaments de l’Imperi. D’aquí ve que no necessitessin protecció
especial contra enemics exteriors, perquè vivien tranquil·les durant la pax romana.




dimecres, 17 de febrer del 2016

El DRET ROMÀ

Definició
A partir del segle IV, el terme ius va ser substituit per derectum, mot derivat
de directum, «el que és recte», i d’aquí deriva la paraula dret.
Probablement va contribuir a això la idea moralista del cristianisme que una
conducta que segueix el camí recte necessàriament ha de ser justa.

El conjunt de lleis de l’època romana
El dret romà és el conjunt de normes amb valor de llei, això vol
dir, amb capacitat per obligar a complir-les, acumulades al llarg de la història de
Roma. Des de les lleis no escrites, heretades dels avantpassats, que constituïen
l’anomenat «dret consuetudinari», fins a les lleis escrites, la història de les quals
comença amb les famoses Lleis de les XII taules, de mitjan segle V aC. Aquest conjunt
de lleis es distribuïa en dos grups. Aquest dret era públic pel que feia a la
regulació de l’organització de la República, i era competència de les magistratures
i de les diverses institucions polítiques; però tenia un aspecte privat, pel qual es
regien les relacions entre els ciutadans, ja que regulava el dret de propietat, de
família, de comerç, etc.
Les que afectaven les relacions amb altres pobles, o els
litigis dels estrangers a Roma, o d’un ciutadà amb un estranger, constituïen l’anomenat
«dret de gents» i es basaven en el dret natural.
Durant l’època de la República, el principal òrgan legislatiu era l’Assemblea.

La jurisprudència romana
En segon lloc, s’entén per dret romà el conjunt d’obres que ens han arribat de l’època
romana en què s’estudiaven, comentaven, resumien i compilaven les normes
legals, és a dir, la jurisprudència. És obra dels anomenats juristes o jurisconsults,
especialment de l’època imperial.

Una matèria d’estudi
Finalment, per dret romà s’entén una assignatura, una matèria fonamental en els
estudis de dret pràcticament fins a l’actualitat. El dret romà ha continuat present
en tots els plans d’estudi de les facultats de dret de tot el món. Gràcies a aquest fet,
encara és una base comuna a l’hora d’afrontar els estudis jurídics als països més
diversos,i el lèxic jurídic llatí (termes, expressions, definicions, etc.) encara és viu
en llengües diverses, no només entre els especialistes, sinó també, en bona part,
entre la gent culta en general.

Història del dret romà
Podem definir el dret romà com el conjunt de normes legals que es va anar elaborant
al llarg dels segles que va durar la història de Roma.
En la formació i el desenvolupament del dret romà podem distingir les tres etapes
que veurem a continuació.

Des de la fundació de la ciutat (754 aC) fins al final de la Segona Guerra Púnica (201 aC)
En els primers temps, Roma era una ciutat Estat d’escassos territoris en els quals els
habitants es dedicaven bàsicament a fer de pastors i a l’agricultura. La societat estava
organitzada en dos grans blocs: patricis i plebeus.
Al costat d’aquest populus romanus hi havia la plebs, els components de la qual provenien
de pobles limítrofes i tenien alguns drets però els en faltaven d’altres.


Des del final de la Segona Guerra Púnica fins a la mort d’Alexandre Sever (235 dC)
És l’època de més expansió de Roma, en què deixa de ser una ciutat Estat i esdevé
una capital, una potència mundial, on van molts visitants anomenats peregrini, que
no són ciutadans romans i, per tant, no tenen ius civile i, d’altra banda, no coneixen
les normes i les lleis de la ciutat, fer que crea un seguit de problemes als quals el ius
civile no pot donar resposta.
 Hi va contribuir d’una manera decisiva la creació del praetor peregrinus (242 aC),
càrrec polític investit de jurisdicció tant en les controvèrsies entre estrangers com
entre aquests i els ciutadans romans.

Des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC) fins a Justinià
Quan va morir Alexandre Sever, l’Imperi va entrar en una profunda crisi, les lluites
entre generals, les revoltes militars i les guerres amb els pobles fronterers, cada
vegada més freqüents.
Tot i que el nou centre del poder estava situat a Orient, el llatí va continuar essent
la llengua oficial dels tribunals i el dret romà va sobreviure en forma de col·leccions
i compilacions.


dijous, 4 de febrer del 2016

EL EJERCITO ROMANO

Època Monàrquica

El servei militar era, per a tots els romans homes, un dret i una obligació inherent a la condició de ciutadà.
La societat romana estava dividida en tres tribus, cada una
de les quals contribuïa a la formació de l’exèrcit amb 100 genets, anomenats equites.
Cada centúria
estava obligada a contribuir-hi amb 100 soldats, però només els de
les quatre primeres classes socials integraven la legió; els de la cinquena,
armats més pobrament, actuaven com a auxiliars dels altres
i rebien el nom de vèlits.

Cada legió constava d’uns 4.200 homes. Cada soldat pagava el seu
armament i la seva manutenció, sense deixar desateses les seves
obligacions de ciutadà, per això les campanyes militars estaven
limitades tant en el temps com en l’espai.

La forma de Camil

 A final del segle IV aC, Marc Furi Camil va introduir una unitat tàctica més manejable

i autònoma, el maniple, formada per dues centúries.

La legió estava formada per 4.200 homes distribuïts en:
• Hastats : 10 maniples de 120 homes, escollits entre els més joves.
• Princeps : 10 maniples de 120 homes, els més veterans i experimentats.
• Triarii : 10 maniples de 60 homes, 600 homes, els de més edat.

La cavalleria o equites, cos d’elit reservat a l’aristocràcia i que desenvolupava un
paper complementari a la legió.


La Reforma de Mari

Aquest organigrama va durar fins al segle I aC, quan el general Gai Mari va dur a
terme una profunda reestructuració, en la qual va professionalitzar l’exèrcit, hi va
donar entrada als proletarii, va uniformitzar l’armament de les tres línies i va donar
personalitat pròpia a cada legió i li va atorgar com a símbol distintiu una àguila de
plata l’estendard de la qual portava l’aquilífer.


Època Imperial

Quan August es va fer amo del poder i va establir com a lema del seu govern la pax
augusta, es va trobar amb un exèrcit massa nombrós i molt veterà, per això es va veure
obligat a llicenciar un gran nombre de soldats.
Durant l’Imperi, l’estructura de l’exèrcit gairebé no va canviar. Es va dedicar sobretot a
protegir les fronteres i mantenir en ordre les províncies.


















dimarts, 19 de gener del 2016

EL TEMPLO GRIEGO


 El templo griego era una estructura construida para albergar la imagen de culto en la religión de la  Antigua Grecia. Los templos en sí no solían servir como lugar de culto, ya que la veneración del dios,  así como los sacrificios a él dedicados, se realizaban fuera de ellos.
 Los templos con frecuencia se usaban para almacenar ofrendas votivas.
 Era el tipo de construcción más importante y más extendido de la arquitectura griega.



 Los tres órdenes arquitectónicos griegos son: dórico, jónico y corintio. En cuanto a orden entendemos  a este como aquel edificio compuesto por tres tipos de elementos: pedestal, columna y entablamento.  Los órdenes dórico y jónico aparecen al mismo tiempo en el comienzo de la arquitectura griega  mientras que el corintio es una evolución tardía del orden jónico.




Orden dórico:
Es el más sobrio en cuanto a formas y proporciones. Su decoración se caracteriza por preservar la mayor austeridad posible. Suele estar asociado a divinidades masculinas.


Orden jónico:
Su origen se encuentra en las riberas de los ríos de Asia Menor. Suele estar asociado a lo femenino, por tanto, se emplea en los templos de las diosas.

Orden corintio:
Tiene las mismas características que el orden jónico, sin embargo su capitel se encuentra decorado con hojas de acanto, y su friso puede estar decorado o no.

THOLOS

Un tholos o tolos, es la arquitectura de la antigua Grecia, una construcción de forma circular.
Las primeras casas de este tipo se remontan al Neolítico. Igualmente se denomina tholos a ciertas construcciones funerarias de planta circular, como los usados en la cultura micénica.
Finalmente, tholos designa principalmente a un templo de estilo clásico, generalmente griego, de planta circular rodeado de una columnata.